Dirs.: Javier Ambrossi i Javier Calvo. Espanya-França, 2026. 155 minuts.
Des que el passat mes de maig Javier Ambrossi i Javier Calvo (coneguts com Els Javis) van fer sensació assolint el premi ex aequo al millor director en el festival de Canes, amb La bola negra, no hem parat de rebre notícies d’impacte entorn del film: llargues ovacions a festivals com Sant Sebastià i Toronto (on ha guanyat el Premi del Públic), seleccionada per representar a Espanya en l’apartat de l’Oscar internacional i sonant campanes de què tindrà moltes més nominacions i ben segur que arrasarà en els pròxims Goya… Doncs bé, tot aquest enrenou mediàtic està al servei realment… d’una gran pel·lícula i no em resulta gens exagerat.
La bola negra juga amb la realitat i la ficció i es desplega al llarg de tres històries en tres èpoques diferents (1932, 1937 i 2017), amb protagonistes homosexuals, construint un mosaic on al final totes les peces encaixen. La realitat és la presència del poeta Federico García Lorca, assassinat per la seva condició d’homosexual molt poc temps després de començada la Guerra Civil espanyola. Garcia Lorca va tenir com un dels seus darrers amants a Rafael RodríguezSanpún, a qui va conèixer en el grup de teatre La Barraca, tot i que Sanpún va ser també jugador del club de futbol Atlètic de Madrid. Es diu que els Sonetos del amor oscuro de Lorca estan inspirats en Sanpún. Després de la mort del poeta, Sanpún es va enrolar com a milicià per defensar la República morint en un bombardeig a Santander. Aquest personatge va inspirar a Alberto Conejero l’obra de teatre La piedra oscura, en què el mostrava com a presoner del bàndol franquista i l’especial relació que va establir amb el seu carceller, un soldat ras, a qui va demanar que intentés salvar la darrera obra de teatre escrita per Lorca, precisament La bola negra, de la que es conserven algunes pàgines manuscrites. Doncs bé, aquesta obra de teatre, La piedra oscura (que es va poder veure al teatre Lliure de Gràcia el febrer del 2016) és el punt de partida del film, del que Conejero és coguionista, i ocupa tota la part del relat que s’esdevé el 1937. I el manuscrit incomplet de La bola negra de Lorca reapareix en el segment del 2017.
I les boles blanques i negres constitueixen el mecanisme de votació en el selectiu casino de Granada, on el film situa un jove de la bona societat local, que el 1932 aspira a ser acceptat com a membre, però la majoria de les boles negres dels votants, el rebutgen precisament per la seva condició d’homosexual.
Aquestes serien a grans trets les tres històries que desenvolupa aquest film monumental que els directors han farcit d’imatges de gran força, algunes d’una càrrega poètica digna de Lorca, altres més estètiques i d’altres que ens transporten a l’horror. Així el film comença amb una escena coral de gran impacte i va entreteixint els personatges, per demostrar que la violència entre els éssers humans és intrínseca; la inhumanitat de la guerra, no només de la Guerra Civil (és especialment colpidor veure com presoners del bàndol republicà són atesos mèdicament amb l’únic objectiu de què arribin tan sencers com sigui possible davant l’escamot d’afusellament); les difícils relacions familiars, sobretot quan aquestes impliquen abandonament; l’homofòbia, que continua ben present en la nostra societat, sinó també el desig, l’emoció d’estimar, encara que sigui en secret, el dolor.… Són molts els temes que toca el film; moltes les reflexions que aporta a l’espectador; en un film de 2 hores i mitja que no es noten, cosa que de per si ja és meritòria. Li posaré una petita pega: està rodat en so directe, i en alguns moments no tots els diàlegs arriben amb la claredat necessària.
Els Javis han buscat actors que realment són homosexuals per als personatges principals de cada història, destacant Guitarricadelafuente, com Sebastián, el soldat que serà el guardià i finalment confident de Rodríguez Sanpún, aquest interpretat per Miguel Bernardeau. En papers més secundaris trobem noms com Antonio de la Torre, Natalia de Molina, Glenn Close (que interpreta a una hispanista especialitzada en Lorca, per la qual cosa, gran part del seu paper és en castellà); Albert Pla i Lola Dueñas (tots dos ja presents en la famosa sèrie La Mesias, també dels Javis) i Penélope Cruz, com la cupletista Nené Romero que interpreta dos números musicals antològics, un d’ells inspirat en l’actuació que Marta Sánchez va fer per les tropes espanyoles desplegades a Iraq. El seu personatge podria sorgir directament d’aquella gran obra de teatre i posterior film de Carlos Saura, que era ¡Ay, Carmela.
Per acabar, només cal dir que ens trobem davant un film d’una certa complexitat narrativa, de gran bellesa visual (gràcies a la fotografia, magnífica, de Gris Jordana), d’una gran emoció i una potent denúncia de l’homofòbia, com queda ben palès en la bellíssima escena final, aquella que es tanca amb els versos lorquians: “¡Oye mi sangre rota en los violines!, ¡Mira que nos acechan todavía!”
