La cartellera s’ha omplert de criatures animades o fantàstiques. Veiem algunes
WILDWOOD. EL BOSC SALVATGE (de Travis Knight. Els Estats Units, 2026). Una producció sorgida als estudis Laika, els mateixos que ens van regalar Els mons de Coraline (2009). Un film fet amb la tècnica de la stop-motion, o sigui, on tots els personatges són petites figures que són mogudes i filmades moviment a moviment. Un treball d’anys, al servei d’una història preciosa, on una noia de Portland, amb l’ajut d’un amiguet, ha de trobar al seu germà petit, robat per uns corbs i portat a l’interior d’un bosc màgic on li espera un destí sinistre. El bosc està ple de criatures (animals i plantes) fantàstics, però també d’humans de tota mena. Les aventures es multipliquen i la creativitat i imaginació que desborda el film també. Hi ha alguna seqüència tan complexa, com la de la batalla final, que fa pensar que allà potser hi ha una mica de tècnica digital, però no desmereix el conjunt d’un film brillantíssim, menys infantil del que caldria esperar. I si us quedeu als títols de crèdit finals podreu gaudir d’un fragment on s’explica la tècnica del rodatge.
Per entreteniment purament infantil, i amb això vull dir, criatures d’1 a 99 anys, hi ha dues propostes molt simpàtiques i reeixides:
EL XAI SHAUN: MISSIÓ CARABASSA (Steve Cox, Matthew Walker. la Gran Bretanya, França i Estats Units, 2026). Una altra proposta rodada en stop-motion, i creada als estudis Aardman, d’on han sortit Wallace & Gromit i Chicken Run. Shaun és un xai molt llest i és el líder natural del seu ramat d’ovelles, tot i que de vegades posa la pota i els embolics es multipliquen. Aquí, en la vigília de Halloween, totes les carabasses que han preparat, queden destrossades i Shaun, en pla científic eixelebrat, crea una fórmula que les farà créixer de seguida; però amb la que creixeran també altres coses, com els cabells de l’amo de la granja on viuen, un home d’allò més maldestre, que serà confós amb un monstre pelut. L’enrenou està servit, però l’enginy de les ovelles i el bon fer de la veterinària del poble, que té un tarannà molt ecologista, ho portaran tot a bon port per celebrar el Halloween com cal. Un film molt divertit, amb picades d’ullet al cinema de terror, més aviat naïf, i a la gran comèdia del cinema mut. Una delícia.
La segona proposta és EL GAT AMB BARRET (Alessandro Carloni, Erica Rivinoja. els Estats Units, 2026). Parteix de la creació literària del Dr. Seuss, un dibuixant, il·lustrador i autor de llibres infantils, de nom autèntic Theodor Seuss Geisel (1904-1991) a qui devem personatges com l’elefant Horton; el Grinch, Lorax o aquest entremaliat Gat amb Barret. Tots ells ja han protagonitzat films o sèries de TV anteriorment, i fins i tot, han estat personatges d’un musical de Broadway (Seussical, estrenat l’any 2000). Al Dr. Seuss li devem també el guió d’una de les fantasies musicals més estranyes i fascinants del cinema nord-americà, Els 5000 dits del Dr. T (Roy Rowland, 1953), una autèntica raresa, fracàs total en el seu moment i ara un títol de culte. Tornant al Gat amb Barret, aquest és un ésser molt entremaliat que parla sempre amb jocs de paraules i rimes (una constant del Dr. Seuss) i que porta el caos a una casa on viuen una mare i dos fills, que entraran en un món de fantasia, ple d’objectes animats i un monstre gegant. Un film més aviat excèntric i una mica passat de voltes, però acolorit i molt entretingut.
Fins aquí els animalons, perquè d’animalot en tenim un i de ben gros a GODZILLA MINUS ZERO (Takashi Yamazaki. el Japó, 2026). Continuació de GODZILLA MINUS ONE, del mateix director i que el 2023 va guanyar l’Oscar als millors efectes especials. Si voleu seguir les històries com cal, la primera entrega està disponible a Netflix. Totes dues recullen l’esperit primitiu dels primers films de Godzilla, produccions de la Toho i dirigits per Ishirō Honda, que va aparèixer al cinema el 1954, amb una criatura gegantina que sembla sorgida del terror atòmic que va massacrar les ciutats d’Hiroshima i Nagasaki. La primera pel·lícula transcorre el 1947, tot just dos anys després de finalitzada la Segona Guerra Mundial, i la que ara s’ha estrenat, passa el 1949, i repeteixen molts personatges i algunes accions tenen continuïtat de la primera. Aquí, això no obstant, Godzilla no està sol, sinó que abans haurem vist, i els pobles japonesos hauran patit, la presència d’un altre monstre, la terrible Guidorah, una mena de drac gegantí, que igual que Godzilla té capacitat de regeneració i que llança raigs d’energia radioactiva. No cal dir que les dues pel·lícules són brutalment espectaculars, amb uns efectes visuals i de so espatarrants i francament entretingudes. En aquesta segona entrega el trauma d’Hiroshima sí que està present, com també la molt interessada col·laboració de l’exèrcit americà, que llavors ocupava el país derrotat, per lluitar contra les criatures. Però Godzilla, que tant pot ser una criatura destructora com protectora del Japó, segons els films, té també tot el respecte del poble japonès, que no deixarà que caigui en segons quines mans.
I per acabar un film amb criatures arribades de l’espai: HOPE (Na Hong-Jin, Corea del Sud, 2026). Un film d’acció frenètica on el cap de policia d’una aldea perduda sud-coreana ha d’enfrontar-se a un “monstre” que assola la zona. Tant ell, com l’espectador, trigarem més de 40 minuts a veure la criatura; fins llavors només serem espectadors dels efectes devastadors que provoca. Però quan apareix, tenint en compte que, a més a més, no està sola, l’acció es converteix cada cop més trepidant, amb increïbles escenes que transcorren en un bosc o una persecució per carretera que et deixa sense alè; amb un virtuosisme tècnic sorprenent i tot farcit d’un gran sentit de l’humor, entès com aquell que provoca el desconcert d’unes situacions descontrolades davant les quals potser és millor riure que plorar. Hope és una molt grata sorpresa, tot i que el cinema sud-coreà ja ens té acostumats (penseu en The Host, de Bong Joon-Ho, 2006, per exemple, una obra mestra del cinema fantàstic). El ritme del film no decau gens en els 160 minuts que dura, i queda amb un final totalment obert. I una juguesca pels espectadors: reconèixer a les dues estrelles occidentals que hi surten, Alicia Vikanderi Michael Fassbender. Ja us dic jo que no ho aconseguireu fàcilment.
Joana Raja/Crítica Cinematogràfica
