Pastorius va néixer el 1951 a Norristown, Pennsilvània, però va créixer a Fort Lauderdale, a Florida, sota un sol que no té gaire a veure amb el fum dels clubs de jazz. John Francis Anthony Pastorius III era fill d’un bateria i cantant de big band, i va créixer entre discos, assajos de la família i una afició desmesurada per l’esport. Fou el beisbol, i no la música, la seva primera passió, fins que una lesió al canell, durant un partit de futbol americà amb uns amics, el va deixar sense la mà dreta durant un temps. Va canviar la pilota per un baix elèctric i, segons ell mateix va explicar sovint amb la seva habitual barreja de bravata i veritat, no va tornar enrere mai més.
Va començar a tocar a l’adolescència i no va trigar gaire a destacar entre els músics de la zona, tocant amb bandes de soul i de rhythm-and-blues pels clubs i les festes del sud de Florida. Allà va forjar un so propi, una veu que el distingia de qualsevol altre baixista. Va decidir que el seu instrument havia de cantar. Així que va agafar un Fender Jazz Bass de 1962, li va arrencar els trasts amb un ganivet i va omplir els buits amb massilla per a vaixells. El resultat era un baix sense trasts que sonava com un violoncel, amb aquella vibració nasal i líric que seria la seva signatura i que ha fet que milers de baixistes posteriors s’hagin perdut intentant reproduir-lo.
La seva tècnica anava molt més enllà del virtuosisme gratuït. Pastorius va portar al baix elèctric els harmònics naturals i artificials amb una precisió i una musicalitat que ningú havia vist, va tocar línies de baix que eren melodies completes i va fer que el baix passés de ser un instrument d’acompanyament a ser un protagonista absolut. Tocava amb la mà dreta amb una agilitat insòlita, amb una pulsació funk heretada del soul de la seva joventut, i amb l’esquerra navegava pel mànec del baix amb una llibertat que feia que fins i tot les passades més atrevides sonessin naturals, com si res fos difícil.
El 1975 va gravar el seu primer disc en solitari, que duia simplement el seu nom, i va ser una declaració de principis. Hi havia la seva reinvenció de «Donna Lee», una peça de Charlie Parker plena de gir i de dificultat tècnica, tocada amb un baix sense trasts i amb una naturalitat que va deixar bocabadats els músics de mig món. Va fer el que ningú no s’hauria atrevit a fer: agafar un dels temes més feixucs del bebop i tocar-lo com si fos una cançó de bressol. Aquell disc el va posar al mapa i li va obrir les portes de la música més exigent del moment.
La seva trajectòria va fer un salt definitiu quan es va incorporar a Weather Report, la banda de Joe Zawinul i Wayne Shorter, que en aquell moment era el grup de fusió més important del planeta. Va arribar el 1976, amb el disc Black Market, i la seva presència va canviar la banda per sempre. Amb Heavy Weather, el 1977, la formació va viure el seu moment de màxima popularitat, i la composició «Birdland», escrita per Zawinul, es va convertir en un himne de la música de fusió, amb Pastorius brillant en un rol que ja no era el d’un simple baixista sinó el d’un coprotagonista. Durant aquests anys va ser també un compositor i arranjador de pes, i temes com «Teen Town» van demostrar que la seva imaginació no tenia límits.
Fora de Weather Report, la seva activitat va ser frenètica. Va col·laborar amb Joni Mitchell, de la qual va ser un company fonamental en discos com Hejira i Mingus, on el seu baix aportava una dimensió sonora única a les cançons de la cantautora canadenca. També va treballar amb Pat Metheny en un disc inicial que tots dos van gravar amb Bruce Ditmas i Paul Bley, i amb molts altres músics que buscaven la seva veu inconfusible. Va muntar la Word of Mouth Big Band, un projecte ambiciós on els seus arranjaments per a big band i la seva fascinació per la música caribenya, especialment la steel drum, van tenir un espai propi.
Però el geni tenia un revers. Pastorius era un home de contrastos, capaç de ser extremadament generós i encantador i, a la vegada, impredictible i turbulent. Va patir un trastorn bipolar que no va ser diagnosticat ni tractat adequadament, i això, combinat amb un consum creixent d’alcohol i drogues, va anar deteriorant la seva salut mental i la seva vida personal. Va deixar Weather Report el 1981, i en els anys següents la seva carrera va anar perdent força entre crisis, ingressos hospitalaris i períodes de pobresa que contrastaven de manera dolorosa amb la seva fama anterior.
Els darrers anys van ser tristos. Va acabar vivint al carrer, a vegades tocant per quatre diners, i alguns dels seus antics amics i companys van intentar ajudar-lo sense massa èxit. El setembre de 1987, després d’una nit turbulenta davant d’un club de Fort Lauderdale on havia estat expulsat, es va veure involucrat en un altercat amb el porter. Va rebre una forta pallissa que li va causar greus lesions cerebrals. Va entrar en coma i va morir uns dies més tard, el 21 de setembre de 1987, amb només trenta-cinc anys.
Va morir molt jove, però el seu llegat és immens. Pastorius va canviar la manera de pensar el baix elèctric, i després d’ell cap baixista no podia ignorar el que ell havia fet. Músics com Marcus Miller, Victor Wooten o Richard Bona han reconegut un deute que va molt més enllà de la tècnica. Ell va demostrar que el baix podia ser una veu pròpia, expressiva i lliure. La seva vida va ser breu, intensa i desigual, com les grans històries del jazz, però el so d’aquell baix sense trasts continua cantant, i probablement continuarà fent-ho mentre algú es proposi explorar fins on pot arribar un instrument.
