Quan les coses van més lluny d’on normalment se sol arribar, és que la qüestió té molla, molta molla. I els motius per sortir al carrer aquest dimecres 11 de novembre estan més que justificats. No es tractava d’una protesta puntual ni sectorial, ni de reclamar millores per sobre del que mai havíem somiat, ni de revoltar-se per diversió i, de passada, fer festa a costa de malmetre l’economia del comerç o de la indústria.
La vaga d’aquest dimecres sembla l’inici d’alguna cosa més. Sembla el principi d’un moviment de milions de persones cansades d’un sistema econòmic esgotat, on l’esforç no obté recompensa, no serveix per millorar la vida de la majoria, no ofereix oportunitats als més joves ni tranquil·litat als més grans. Un sistema que sembla caigut i que caldria reformar o, directament, liquidar-lo. Ho dic malgrat l’escàndol que això pugui provocar entre els neoliberals, que només pretenen fer-nos retrocedir econòmicament, i també políticament, i instal·lar-nos en velles fórmules socials i laborals per tornar a refundar i donar al seu capitalisme més oportunitats de perpetuar un sistema que fa guanyar milions de dòlars a l’1% de la població, que s’ha ficat a la butxaca pràcticament tots els diners del sistema.
Pot semblar molt gros això de canviar un sistema, però ja ha quedat demostrat que en cal un canvi, una renovació i una fórmula que beneficiï tothom per igual. Hi ha una paràbola del cristianisme, la dels pans i els peixos i la seva multiplicació, que és potser una de les primeres històries escrites sobre com posar els béns en comú en benefici de tots. Ara, més d’un em pot titllar de bolxevic, de prosoviètic o de proxinès; tant se val. Cal una redistribució de la riquesa: aquesta és la solució. Com i de quina manera? Seria hora que els entesos es posessin a fer feina, pel bé de tots.
Tornant a la vaga de dimecres, hi ha una realitat que satisfarà qualsevol que se senti interpel·lat per les manifestacions al carrer: hi havia molt jovent! És un senyal de l’interès d’aquest col·lectiu per la problemàtica que viuen i pateixen directament i de les ganes de continuar treballant amb els veïns i les veïnes per assolir objectius que ens beneficiïn tots i totes. Joves i no tan joves van sortir a dir la seva lliurement, o no tant, depèn del lloc.
També és cert que hi ha hagut molts treballadors i treballadores que no han pogut sumar-se a la protesta per un xantatge més de la patronal: els més de cent euros que et treuen de la nòmina pel dia de vaga. Hi ha qui necessita aquest centenar de monedes per arribar a final de mes, pagar el lloguer d’una habitació o no veure’s abocat al desnonament. I després hi ha qui s’omple la boca dient que el seguiment a la indústria i al comerç ha estat baix.
Potser la pregunta no és quanta gent va aturar la feina, si no quanta hauria volgut fer-ho i no se’n va poder permetre el luxe. Un sistema que fa pagar un preu tan alt per exercir un dret fonamental és un sistema que, per si sol, dona la raó a qui surt al carrer a protestar. El canvi no és una utopia: és una urgència.
