IniciActualitat“Una postal per nen”: Somreir es Vivir reclama la complicitat de les...

“Una postal per nen”: Somreir es Vivir reclama la complicitat de les escoles per no deixar ningú sol aquest Nadal

L’associació ‘Somreir és Vivir’ impulsa una campanya de postals de Nadal per fer arribar un gest de companyia a persones que passen les festes soles a residències i hospitals. Parlem amb Carmen Albalate i Mònica Calafell, membres de l’entitat, de la campanya, de la situació de l’alumnat amb discapacitat a les aules i de la falta de local de l’associació

Parlem de Nadal i de postals, perquè és la campanya que ara engegueu des de l’associació. Us serveix de molt, recolliu diners per a l’associació?

Mònica: No, és gratuït. És simplement un projecte que fem des de fa uns sis o set anys. Primer el fèiem a l’associació, amb els pares i els voluntaris, però ara volíem implicar més les escoles, perquè també puguin col·laborar en l’àmbit de la discapacitat. Com que no tenim local per trobar-nos, hem pensat que els centres educatius ens poden ajudar a arribar a persones que viuen en residències i en centres de dia. Moltes ja no tenen família, i les úniques cartes que els arriben sovint són les dels metges per fer-se proves o analítiques.

Quina reacció té aquesta gent quan rep les postals?

Mònica: Jo ho he vist: molts es posen a plorar, perquè s’emocionen que hi hagi algú que es recorda d’ells. Per això aquest any hem pensat que els nens i nenes de les escoles podrien fer el projecte amb nosaltres. A més, a l’hora de fer les postals, a la mateixa escola es pot explicar què és la discapacitat i com viuen les persones que estan soles en una residència. Per a mi és un projecte molt bonic i una manera de fer-ho més visible.

Us heu posat en contacte amb la regidoria d’Ensenyament o heu anat directament als centres?

Carmen: Hem escrit directament als centres. Alguns han dit que sí i d’altres no ens han contestat. Ens fa pena, perquè creiem que seria molt bonic per donar visibilitat al problema. El dia de demà, per exemple, el meu fill, que té una discapacitat, pot estar en una residència, i m’agradaria que algú es recordés d’ell si jo no hi soc.

També hem trucat per telèfon a tots els col·legis. Només dos ens han dit que sí, el Gasó i el Ginesta, i la Gresca també ha dit que ens ajudaria. Els altres ens han dit que ja ens diran alguna cosa. És un pas petit, però important.

Què demaneu exactament a les escoles?

Mònica: Molt poc. Seria una postal per nen, per exemple a l’hora de plàstica, en comptes de fer un dibuix qualsevol. Amb tots els col·legis que hi ha al poble, recolliríem milers de postals. I com més postals tinguem, més residències podrem atendre. Ara mateix en tenim tres, més un centre de dia, on lliurem les cartes juntament amb Infància Sense Recursos, un recurs de Barcelona. No ens agrada que una persona rebi una sola carta: voldríem que cadascuna en rebi dues o tres.

Si algú vol participar a títol particular, també pot?

Carmen: I tant. Pot participar qualsevol persona, fàbrica o entitat, no només les escoles. Amb dues o tres postals per persona ja n’estaríem contentes. Tenim pensat, si l’Ajuntament i el Casal de Cultura ens ho permeten, posar-hi una caixa on dipositar-les. La data límit és el 4 de desembre, perquè després s’han de portar a Barcelona i repartir; a molts centres, amb les postals fan un petit marc amb dues o tres postals al capçal de cada llit, i els encanta.

Com funciona la logística?

Carmen: Les escoles fan les postals i nosaltres les anem a buscar. Un cop les tenim totes, les portem a Infància Sense Recursos, que fa la distribució i té les llistes de residents i hospitals. Mai donem noms ni adreces, per preservar la intimitat de les persones. Per això les postals són generals; les que porten nom les fem nosaltres.

“A les escoles no se’n parla prou”

Parlem de la discapacitat a les escoles. Creieu que és un tema que no es tracta prou?

Carmen: Crec que no se’n parla. Jo ho veig al col·legi on va el meu fill: si vols que el teu fill entri en un centre concertat des de P3, a la reunió amb direcció et poden dir que millor que vagis a un altre. I això és molt trist. Aquests nens necessiten un suport, la figura de la vetlladora (CIA), que ha de posar la Generalitat. Segons el nombre d’alumnes, en toca una, dues o tres; però si en un centre concertat n’hi ha més, ho ha de pagar el col·legi.

Mònica: Jo també puc parlar de la pública. Tinc amistats que treballen en escoles públiques de Ripollet i s’enfronten cada dia a set o vuit nens, cadascun amb una problemàtica diferent. Hi ha nens que es poden atendre en grup, però d’altres necessiten una persona només per a ells i, a més, especialitzada. Això ja no és un problema del concertat o del privat: és un problema de la Generalitat, que no posa els recursos necessaris.

Aleshores, el problema són els mitjans de les escoles, no la situació econòmica de les famílies?

Carmen: Jo crec que sí. Hi ha pares que et diuen que tot ha anat molt bé i que els han ajudat, però no és així per a totes les famílies. Depèn de la disponibilitat del col·legi per ajudar aquests nens.

Heu demanat a l’Ajuntament que es facin xerrades a les escoles?

Carmen: Sí, els vam dir que per què no feien xerrades als col·legis amb gent preparada. Van dir que sí, però que jo sàpiga no n’han fet cap. Per això pensem que les postals són una manera que l’escola en parli. Si els mestres no saben com explicar-ho, que ens truquin i els ajudem.

Sense local i amb una reivindicació sanitària

Com va el dia a dia de l’associació? Teniu local?

Mònica: Ara estem una mica aturades, perquè no tenim local. L’Ajuntament ens va dir que sí, que ens en donaria un, però cal complir una sèrie de condicions pels nens i no és fàcil. Ens han dit que ho estan mirant. Mentrestant, no estem de braços plegats: no podem fer activitats amb els pares ni reunir-nos, però treballem en altres coses.

Quines?

Carmen: Ara estem lluitant perquè a l’ambulatori posin una bàscula per pesar persones en cadira de rodes o amb obesitat. Jo he de portar el meu fill a un centre veterinari per pesar-lo, perquè al poble no tenim res. A l’hospital sí que ho fan. Però pesar el fill no és un caprici: el pes és necessari per calcular les medicacions i per saber si el tractament o la dieta funcionen. Ara el meu fill va perdre set quilos de cop i necessito saber si els recupera. A l’ambulatori em van dir que la bàscula no estava a la llista de compres.

Per acabar, un missatge per a la gent.

Mònica: M’agradaria que la gent pogués veure la cara que es posa quan s’entreguen les postals, però per protecció de dades no es pot. Si ho veiessin, s’hi apuntarien gairebé tots. Els nostres fills també en reben, i veiem la il·lusió que els fa.

Mònica Calafell i Carmen Albalate
RELATED ARTICLES

Els més llegits