Hi ha discos que són molt més que una col·lecció de cançons: són instants irrepetibles atrapats en el temps. Sunday at the Village Vanguard és un d’aquests casos. És el disc preferit i el pianista favorit de molts aficionats i aficionades a la música de Bill Evans, i també és una de les gravacions més importants de la història del jazz.
L’àlbum es va enregistrar en directe al mític Village Vanguard de Nova York el 25 de juny de 1961. Han passat més de seixanta anys, però continua sonant amb una frescor i una modernitat extraordinàries. El trio està format per Bill Evans al piano, Scott LaFaro al contrabaix i Paul Motian a la bateria, tres músics en autèntic estat de gràcia, capaços de pensar i respirar la música com si fossin un sol instrument.
El toc de Bill Evans és d’una delicadesa excepcional, ple de sensibilitat i d’una elegància gairebé impossible d’imitar. Però aquest disc també és la consagració de Scott LaFaro, que amb només vint-i-cinc anys va revolucionar el paper del contrabaix en el jazz. No es limita a acompanyar: proposa melodies, desafia el piano, canvia la direcció dels temes quan li sembla i converteix cada peça en una conversa fascinant. Al seu costat, Paul Motian aporta una bateria subtil, lliure i profundament musical, completant un dels trios més influents de tots els temps.
Com que és una gravació en directe, el disc conserva tota la màgia del club. S’hi senten gots, converses, coberts i el murmuri del públic, elements que ens transporten directament a aquella tarda al Village Vanguard. Sense saber-ho, els assistents estaven presenciant un moment històric.
La història, però, té un final colpidor. Només onze dies després d’aquesta gravació, Scott LaFaro va morir en un accident de cotxe. La seva desaparició va posar fi a aquest trio irrepetible i va convertir aquest disc en una mena de testament musical. És gairebé impossible escoltar-lo sense sentir que cada nota està impregnada d’un comiat inesperat.
Sunday at the Village Vanguard és un disc que demana tota la nostra atenció. No és música de fons: és música per escoltar amb calma, preferiblement una nit, deixant que cada diàleg entre piano, contrabaix i bateria es desplegui davant nostre.
Si encara no el coneixeu, doneu-li una oportunitat. La recompensa és immensa. Gaudiu del piano de Bill Evans, però sobretot no perdeu mai de vista —o més ben dit, d’oïda— el contrabaix extraordinari de Scott LaFaro.
I si ja el coneixeu, us deixo una pregunta: és aquest el millor trio de la història del jazz? I una altra: sou tant fan de Bill Evans com nosaltres?
