Dilluns és un dia estrany. Venim de divendres, dissabte i diumenge, jornades de gresca, una mica confosos després de tantes hores de festa, música i àpats potser desmesurats. La qüestió és clara: l’últim dia de la Festa Major perd força a Ripollet.
Dilluns queda com un dia sense gaire gràcia, amb un gruix d’activitats massa fluix i uns veïns i veïnes que, conscients d’això, també afluixem el ritme. No és que deixem d’assistir a les activitats programades; el que passa és que un dia laborable com el dilluns de Festa Major és de mal portar, tant per a qui ja ha tornat a la feina com per a qui encara hi és, o fins i tot per a qui encara està de vacances i ja en té prou després de l’allau de propostes de lleure i cultura dels dies anteriors.
Des de l’Ajuntament, tot plegat es camufla sota l’etiqueta de “Festa Familiar.”
Seria bo plantejar-se definitivament deixar el dilluns de banda i traslladar la festivitat local a divendres, declarant-lo oficialment el primer dia de Festa Major. Divendres és l’últim dia laborable de l’última setmana d’agost, i Ripollet ja té ganes de festa i de rematar les vacances d’estiu amb les propostes que presenta el programa de la Festa Major. I ho fa, ho fem amb força. Fem aquesta proposta amb la impressió que des de la casa gran ja hi ha ganes de fer-ho així, tot i que encara no ho diguin obertament.
La Festa Familiar i les tradicions
Un concert familiar al Pati del Centre Cultural és un bon exemple d’aquesta aposta: un acte perquè famílies senceres es diverteixin ballant i cantant plegades al ritme de la música tradicional.
També hi ha hagut la segona ballada de sardanes de la Festa Major, organitzada pels Sardanistes de Ripollet amb la Cobla Marinada. Tradició i cultura, amb aquella dansa que, com diu la coneguda definició, és «la més bella de totes les danses que es fan i es desfan».
I, és clar, el ball en línia, a la rambla de Sant Esteve, just al mateix lloc on fa dècades trobàvem el recordat «Tio de la Bota»: una paradeta on podies beure un got de vi i tastar alguna tapa, ben a prop del Tren de la Bruixa i de la tómbola «Levante el Cubo». Quins anys aquells, tan diferents i tan nostrats!
Les havaneres, un espai de trobada
Un any més, les havaneres han estat presents a la Festa Major, una cita que continua sent un dels moments més esperats per una part important del públic. És cert que es tracta d’una tradició seguida majoritàriament per la gent de més edat, però caldria que el jovent també s’hi apropés, encara que només fos per conèixer aquest gènere musical i, si ho desitja, contribuir a mantenir viva la tradició.
Enguany, el grup Mar i Vent va ser l’encarregat de la cantada, amb un repertori variat de cançons populars i tradicionals: des de peces que s’han cantat sempre a moltes llars fins a havaneres clàssiques i modernes.
Amb tot, el moment més emotiu de la vetllada va arribar quan el ripolletenc Lluís Giménez, tenor i percussionista de Mar i Vent, va convidar a pujar a l’escenari el seu germà, Jordi Giménez, músic i director de la Coral i de la Banda de la SCV, juntament amb la Pilar, parella d’en Jordi, integrant tant de la Coral com dels Joglars de Ripollet.
Una cantada que va tornar a demostrar que les havaneres són molt més que una tradició musical: són també un espai de trobada, de memòria i de vincle comunitari.
Un final entre foc i confeti
La Festa Major arriba a la seva fi amb el tradicional castell de focs artificials, seguit del ball de confeti. Des de fa dos anys, l’espectacle pirotècnic s’ha traslladat de dissabte a dilluns, convertint-se en l’acte que posa el punt final a les festes, quan tradicionalment se celebrava dissabte.
És un canvi de lògica aclaparadora: difícilment hi ha una manera millor de cloure un programa de festes que amb un bon espectacle pirotècnic.
Tot i això, en alguns moments, el castell de focs de Ripollet queda una mica pobre, i potser caldria destinar-hi més pressupost per fer-lo créixer fins a situar-lo a l’altura de la resta de la Festa Major, una de les millors festes de la comarca… i més enllà!
Els focs artificials són un dels pocs espectacles humans que existeixen només per desaparèixer. No deixen cap objecte, cap escultura, cap monument: la seva bellesa consisteix precisament a esgotar-se en l’instant mateix de manifestar-se. Potser per això ens fascinen tant: són una de les formes més pures d’art efímer que coneixem.
Hi ha alguna cosa profundament paradoxal en ells. Es fabriquen amb precisió química i matemàtica, amb temps de combustió calculats i substàncies triades per obtenir colors determinats, i tot aquest rigor tècnic es posa al servei d’un moment de pura irracionalitat sensorial: aquell «oh!» col·lectiu que s’escapa d’una multitud quan veu el cel esclatar de llum i color.
Culturalment, els focs artificials sempre han marcat llindars: el pas d’un any a un altre, la fi d’una Festa Major, la celebració d’una victòria o d’una independència. Són un ritual de tancament. Il·luminen precisament l’obscuritat, i això no és casual: necessiten la nit per existir, de la mateixa manera que certs moments de la vida només es revelen plenament quan ja estan arribant a la seva fi.
També hi ha una lectura més incòmoda. El seu origen és bèl·lic, i encara avui el soroll, el fum i, en alguns casos, l’impacte sobre la fauna i el medi ambient ens conviden a preguntar-nos si aquesta bellesa té un preu que no sempre paguem nosaltres.
Potser, però, el més interessant dels focs artificials és que ens recorden, sense necessitat de dir-ho explícitament, que les coses més belles solen ser també les més breus. I que això, lluny de restar-los valor, encara els en dona més.
Una recomanació
Per a aquells veïns i veïnes de Ripollet que no coneguin la tradició de les Festes Majors a Catalunya, els recomanem escoltar l’àlbum musical de La Trinca titulat «Festa Major».
En aquest treball discogràfic de 1970, s’hi poden conèixer algunes de les tradicions i celebracions comunes dels pobles i ciutats de Catalunya, salvant, és clar, les particularitats pròpies de cada municipi.
Ara, a tot aquest repàs d’allò que ens ha semblat el més destacat de la Festa Major 2026, només cal afegir l’estrofa final de l’última cançó d’aquest disc magistral, antològic i genial de la Trinca: Passi-ho bé, passi-ho bé, passi-ho bé i fins a l’any que ve!
En aquest enllaç de YouTube hi trobareu el contingut del disc de la Trinca:
https://youtu.be/yKHfnWyO418?si=3Nd-s_Le5cc_sP59
