Dissabte, tot s’ho gasta! Aquesta expressió definiria bastant bé els dissabtes de Festa Major. Gairebé tots els esforços, gairebé totes les peces, gairebé tots els cartutxos es gasten en un dissabte que va recollint activitats per totes bandes i que fa anar als ripolletencs i ripolletenques com un pollastre sense cap, amunt i avall, sense tenir gens clar si vols anar allà, o a l’altre lloc, o quedar-te assegut a la terrassa del bar amb la cerveseta fresqueta damunt la taula. Seria bo repartir al llarg dels quatre dies de festa tanta activitat acumulada dissabte. Sobretot dilluns, el dia més orfe de la Festa Major.
El Correfoc torna a ser, un any més, un dels moments més esperats -i alhora més «temuts»- de les festes de Ripollet. És un dels actes que desperta més expectació entre ripolletenques i ripolletencs, que l’afronten amb una barreja d’emoció i prudència.
El foc, element profundament arrelat a la cultura catalana, continua imposant respecte a bona part del públic, que prefereix viure l’espectacle des de la distància: arrambat a les façanes, arrecerat sota un portal o simplement mirant-s’ho des de la vorera, sense acabar d’atrevir-se a entrar de ple en la gresca.
Però per a qui s’hi llança, el Correfoc és pura celebració. Amb la roba adequada i un barret com a protecció imprescindible, els més valents i no tan valents, ballen braç a braç amb diables i bruixes, desafiant les guspires de les carretilles i deixant-se envair per la calor i la inconfusible olor de pólvora que, durant tot el recorregut, impregna l’ambient i sembla, per uns instants, purificar l’ànima.
Enguany, l’organització ha decidit dividir el recorregut en dos itineraris: un encapçalat per les Bruixes i l’altre pels Diables, una fórmula que ha funcionat molt bé i que ha permès repartir millor l’ambient de festa per tot el poble. Perquè, si de res es pot estar segur, és que els correfocs sempre fan festa.
Versots! Canya al mono que és de goma!
Aquest mateix dissabte, els versots, que van començar amb molt de retard, van posar tothom al seu lloc, com sempre. Això sí, aquest any van ser força llargs.
Potser s’haurien pogut estalviar els temes relacionats amb la política espanyola i centrar-se més en les qüestions de casa i en aquelles que realment preocupen els residents.
El text planteja una sàtira política i social sobre la situació de Ripollet, aprofitant el context festiu per carregar contra la gestió municipal i reivindicar les necessitats de la ciutadania i del teixit associatiu.
Entre les principals crítiques hi ha la priorització de grans obres i infraestructures per davant de les polítiques socials, o la manca de respostes sobre projectes com la Casa de les Dones, una nova biblioteca i espais per a les entitats. També es reclama una acció més decidida contra la violència masclista.
Un altre dels eixos centrals és la denúncia de la burocràcia excessiva que dificulta l’activitat de les entitats culturals. El text reivindica especialment la necessitat de disposar d’espais per organitzar activitats i critica les traves administratives per celebrar actes com els correfocs.
La intervenció també aborda problemes quotidians com la gestió dels residus, la brutícia als carrers, la presència de senglars i diverses mesures municipals, tot combinant la denúncia política amb un to humorístic i provocador.
En l’àmbit dels serveis públics, es reclama més inversió en educació, sanitat i professionals socials, en comptes d’incrementar la presència policial als centres educatius. El missatge defensa que l’educació i la sanitat són serveis essencials que requereixen més recursos públics.
El problema de l’habitatge va ocupar també un espai destacat, amb una denúncia de l’especulació immobiliària i una demanda clara de més habitatge públic i social per garantir un sostre digne.
En conjunt, es tracta d’un pregó satíric, irreverent i reivindicatiu que utilitza l’humor, la crítica i la provocació per denunciar problemes locals i globals, amb una defensa constant dels serveis públics, les entitats culturals, la igualtat i la justícia social.
Aquest és l’audio:
Quan el talent i la professionalitat venen de casa
Què descobrirem d’Ester Ibáñez i del seu alter ego, Star Wax? Talent, ritme, control dels tempos i de l’espai escènic, complicitat amb els músics i, sobretot, aquella capacitat de fer que el públic respongui a les tornades i acabi ballant.
Aquesta és l’oferta de Wax & Boogie, una proposta que a Ripollet comprem una vegada i una altra cada cop que se’ns presenta l’oportunitat de gaudir-ne.
En els darrers anys, Wax & Boogie s’ha convertit en un dels formats més sòlids i valorats del panorama del blues, el rhythm & blues i el boogie woogie.
Ster Wax i David Giorcelli han sabut captar com pocs l’autèntic esperit de la música tradicional afroamericana per convertir-lo en el seu propi mitjà d’expressió. El seu coneixement del llenguatge de la música negra és ampli, ric i ple de matisos.
Ster i David es mouen amb serenitat, solvència i aplom pels diferents corrents del gènere, demostrant un domini excepcional dels seus registres i estils.
I si a això hi afegim una base rítmica de luxe, amb l’experiència de Reginald Vilardell a la bateria i la versatilitat d’Oriol Fontanals al contrabaix, el resultat no deixa lloc a dubtes: estem davant d’una de les formacions de referència del nostre país i amb una sòlida presència també en el circuit europeu.
Atraccions a tocar de casa
La Fira d’Atraccions és un dels escenaris on més personal es mou. Adolescents, infants amb les seves famílies, adults encuriosits per com han canviat les atraccions o si encara en queda alguna de la seva «època» o gent gran que va remugant sobre la follia de la gent jove i les ganes que mostren en «fer-se mal» pujant a aquests aparells endimoniats. Les Fires d’Atraccions modernes varen començar a desenvolupar-se a mitjan segle XIX gràcies a la revolució industrial, tot i que els seus orígens es remunten als mercats i les fires de l’edat mitjana.
L’origen medieval: comerç i espectacles ambulants
A partir dels segles XI i XII, els reis concedien privilegis a determinades vil·les per organitzar fires comercials. Amb l’objectiu d’atreure més compradors i fer aquests esdeveniments més atractius, els mercats van començar a incorporar espectacles d’artistes ambulants.
Hi podíem trobar: Malabaristes, saltimbanquis i funambulistes. Teatre de titelles i exhibicions d’animals exòtics i rodes de fusta molt rudimentàries, mogudes manualment. Per tant, les primeres fires combinaven comerç, entreteniment i espectacle popular.
El segle XIX: l’arribada del vapor i la mecanització
El gran punt d’inflexió es va produir entre les dècades de 1860 i 1870. La incorporació de la tecnologia del vapor va permetre mecanitzar moltes formes d’entreteniment.
Un dels invents més destacats va ser el carrusel propulsat a vapor. Els cavalls de fusta ja no es movien gràcies a la força humana o animal, sinó mitjançant motors mecànics.
A més, la classe treballadora va començar a disposar de més temps lliure i de petits ingressos destinats a l’oci. Això va afavorir el creixement de les atraccions populars.
Progressivament, les fires van separar la seva part comercial i ramadera de la part recreativa, i van aparèixer els primers espais dedicats principalment a les atraccions.
Les Grans Exposicions Universals i els primers parcs fixos
A finals del segle XIX i a principis del segle XX, les grans exposicions internacionals van impulsar definitivament el desenvolupament de les atraccions modernes. Un exemple molt important va ser l’Exposició Universal de Chicago de 1893, on es va presentar la gran sínia dissenyada per George Ferris. També van començar a aparèixer les primeres muntanyes russes de fusta.
L’èxit d’aquestes atraccions va fer que moltes fires deixessin de ser temporals i es transformessin en parcs d’atraccions fixos, com el famós Coney Island, a Nova York, o el Parc d’Atraccions del Tibidabo, a Barcelona, inaugurat l’any 1901. En definitiva, les fires d’atraccions van evolucionar des dels mercats medievals amb artistes ambulants fins a convertir-se, gràcies a la revolució industrial i als avenços tecnològics, en grans espais dedicats exclusivament a la diversió, l’oci i l’adrenalina.
