Dr. Hook (originalment coneguda com a Dr. Hook & the Medicine Show) va ser una banda nord-americana de rock formada a Nova Jersey a finals dels anys seixanta, que va acabar convertint-se en un dels grups més peculiars i comercialment reeixits de la dècada dels setanta.
El grup va néixer al voltant del cantant i guitarrista Ray Sawyer, reconegut pel seu inconfusible pedaç a l’ull —conseqüència d’un accident de trànsit—, i Dennis Locorriere, veu principal i ànima compositiva de la banda en molts dels seus èxits més recordats. El nom original, amb la referència a Capità Garfi (Captain Hook, de Peter Pan), jugava precisament amb aquest tret distintiu de Sawyer.
Un còctel d’humor i sensibilitat
El que va fer única aquesta banda va ser la seva doble cara artística. D’una banda, es van fer famosos per cançons plenes d’humor irònic i autoparòdia, com «Cover of the Rolling Stone» (1972), una crítica despreocupada a l’obsessió per la fama que, irònicament, els va portar precisament a la portada de la revista que citava el títol.
De l’altra, van demostrar una gran capacitat per compondre balades pop melòdiques i sentimentals, com «Sylvia’s Mother» (1972) o, especialment, «Sharing the Night Together» (1978) i «When You’re in Love with a Beautiful Woman» (1979), temes que van assolir un èxit massiu a les llistes nord-americanes i britàniques.
Una part fonamental de l’èxit inicial del grup es deu a la col·laboració amb el compositor, il·lustrador i poeta Shel Silverstein, autor o coautor de bona part dels seus primers temes, incloent-hi «Cover of the Rolling Stone» i «Sylvia’s Mother». Aquesta associació va aportar a la banda un segell d’humor literari i mordaç que els diferenciava clarament d’altres grups pop-rock de l’època.
Evolució i èxit comercial
Al llarg dels anys setanta, Dr. Hook va anar evolucionant cap a un so més polit i orientat al pop, allunyant-se progressivament del rock més despreocupat dels inicis. Aquesta transformació els va portar a assolir el seu moment de màxima popularitat comercial cap al final de la dècada, amb èxits que sonaven amb força tant a les ràdios nord-americanes com europees.
Tot i que mai van gaudir del reconeixement crític que van tenir altres bandes contemporànies, Dr. Hook va deixar una empremta notable en la cultura pop dels setanta, gràcies a la seva capacitat d’oscil·lar entre la comèdia informal i l’emotivitat sincera. La imatge de Ray Sawyer amb el seu pedaç a l’ull i la veu inconfusible de Dennis Locorriere continuen sent, avui dia, referents visuals i sonors d’una època en què el rock encara es podia permetre riure’s de si mateix sense perdre la capacitat d’emocionar.
