Avui parlem d’un dels discos de jazz més estimats i admirats dels últims anys: probablement, el millor disc de jazz d’aquesta dècada. Modern, arriscat i magnètic, és d’aquells àlbums que qualsevol botiga de discos voldria tenir sempre a mà per recomanar-lo a algú que vulgui endinsar-se en aquest gènere. Obre la ment a altres sonoritats i, senzillament, és una meravella.
Es tracta del debut en solitari de Yussef Dayes, publicat el 2023, un dels bateries i compositors més innovadors i enèrgics de l’escena del jazz contemporani al Regne Unit. El seu estil no es limita al jazz: fusiona amb precisió l’afro beat, el jungle, el reggae i el hip-hop en una proposta absolutament pròpia.
Dayes va rebre la seva primera bateria quan tenia quatre anys, un regal del seu pare. Va néixer al sud-est de Londres en una família amb profundes arrels musicals: el seu pare era baixista jamaicà i la seva mare, professora de ioga, cosa que li va transmetre una connexió espiritual i zen que impregna tant el seu so com la seva manera de ser. Abans d’assolir la fama global, va formar amb els seus germans el projecte de jazz i afrorock United Vibrations. Amb deu anys va tenir l’oportunitat única d’estudiar sota la tutela del llegendari bateria de fusió Billy Cobham.
Per a Dayes, la música és un canalitzador d’energia espiritual, per això les seves gravacions prioritzen sovint la primera presa —el «one take»— per mantenir-ne la frescor. Rebutja les etiquetes i no li agrada que el classifiquin únicament com a músic de jazz: prefereix descriure la seva música amb el concepte històric de black classical music, nom que precisament dona títol al seu debut en solitari.
Ha produït i col·laborat amb una gran varietat d’artistes, des de Tom Misch fins a Kali Uchis, Wizkid, Alfa Mist o Mansur Brown. Amb «Black Classical Music» va guanyar un prestigiós Ivor Novello Award i va rebre nominacions als Brit Awards, consolidant-se com el pilar rítmic del jazz contemporani britànic.
L’àlbum va rebre una aclamació de crítica pràcticament unànime per la seva escala ambiciosa i les seves transicions impecables entre gèneres. Funciona alhora com una carta d’amor a la diàspora africana i com un diari familiar íntim. La seva gran fortalesa és el control dinàmic del ritme, capaç de sonar frenètic i subtil al mateix temps: no s’experimenta com el disc egocèntric d’un bateria, sinó com una autèntica metròpoli musical plena de veus convidades de primer nivell.
La producció, a càrrec del seu nucli dur —Rocco Palladino al baix i Charlie Stacey als teclats—, aconsegueix que el funk dels anys setanta, el reggae i l’afro beat es fusionin de manera impecable. Al final, és un àlbum monumental que redefineix el concepte de jazz, capaç d’unir la complexitat tècnica amb una calidesa propera i accessible per a qualsevol amant de la música, i que situa Yussef Dayes a l’Olimp dels compositors moderns.
