Aquesta setmana em va arribar al mòbil un missatge d’un amic que em va fer venir ganes d’escriure més del que ja escrivim a la revista. Parla d’un tema que amoïna, sobretot els qui tenim el català com a primera llengua, i sovint única, en aquest país: la catalanofòbia i el conformisme, dues actituds que, sembla, estan a l’ordre del dia.
El missatge recollia dues “anècdotes” sobre l’estat de la normalització lingüística. La primera, ja coneguda, va sortir al telenotícies: l’Ajuntament de Barcelona ha sancionat un guàrdia urbà que es va negar a parlar en català a una ciutadana durant una identificació policial. Ella li ho va demanar més d’un cop, i ell no només es va negar a canviar de llengua, sinó que va titllar la petició de “totalitària” i “feixista”. Cal repetir-ho: demanar que t’atenguin en la llengua pròpia del país era, per a aquest agent, un acte feixista. Almenys, en aquest cas, la institució ha reaccionat i ha aplicat una sanció a l’agent.
La segona història és més recent i ha passat a casa nostra, a Ripollet. Dimarts 3 de novembre, a la tarda, l’alcalde, Luis Tirado, del PSOE, va mantenir a la sala de plens una reunió de dues hores amb veïns preocupats per la seguretat del municipi. Va començar a les sis i amb pluja, i, tot i això, hi va haver gent que s’hi va presentar, que és el que s’ha de valorar en una democràcia viva. L’alcalde, però, va fer la seva exposició en castellà “perquè tothom m’entengui”, i va afegir que respondria en català a qui li ho demanés.
Aquesta frase és precisament el problema. Parteix de la idea que el català és una llengua que cal “demanar”, una concessió, un favor que el veí ha de sol·licitar educadament, mentre que el castellà és l’opció per defecte, la normal, la que no necessita permís. Dit d’una altra manera: l’alcalde del nostre poble ha decidit que la llengua pròpia de Catalunya és la d’excepció. I ho ha fet a la sala de plens, en un acte públic, en nom de la institució que representa.
I això és el que sovint s’oblida: un alcalde no parla a títol personal quan presideix un acte de l’Ajuntament. Parla com a representant d’una institució pública, i aquesta institució té uns deures lingüístics ben definits. L’Estatut d’autonomia estableix que el català és la llengua pròpia de Catalunya i la d’ús normal i preferent de les administracions públiques. No és un adorn ni una recomanació: és el marc legal que obliga les institucions i que, de retruc, els alcaldes haurien de respectar i predicar amb l’exemple.
L’argument de “perquè tothom m’entengui” tampoc se sosté. A Catalunya tothom entén el català. Ho van demostrar els mateixos portaveus dels veïns que, després de la reunió, van ser entrevistats per la Revista Digital de Ripollet: ells van parlar en castellà, nosaltres en català, i ens vam entendre perfectament. Ningú va quedar sense comprendre res, ningú no es va sentir exclòs. La convivència lingüística real, la que es viu al carrer, funciona així cada dia, sense dramatismes. El que no funciona és la comoditat institucional que converteix el català en una llengua de segona fila precisament allà on hauria de ser la primera: Catalunya.
I aquí és on el conformisme esdevé part del problema. Cada vegada que una autoritat canvia al castellà “per cortesia” i el ciutadà català calla per no molestar, s’hi afegeix un gra més a una pila que acaba pesant molt. Els qui tenim el català com a llengua materna ho sabem bé: acabem sent nosaltres els qui hem de justificar-nos, els qui hem de “demanar” el que ja ens pertoca. I això cansa.
Davant d’això, què hi diu la Generalitat? Té el Pacte Nacional per la Llengua i una Conselleria de Política Lingüística, encapçalada per Xavier Vila, que treballa per multiplicar els nous parlants, apropar la llengua a nous col·lectius i reforçar-ne l’ús en àmbits com el comerç de proximitat, amb programes com Comerços Aprenents, o en l’entorn digital. Són iniciatives lloables i necessàries. Però alguna cosa no quadra: de què serveix animar el petit comerç a fer servir el català si els qui manen als ajuntaments donen l’exemple contrari? Difícilment es pot demanar al fruiter que atengui en català si l’alcalde fa els actes públics en castellà. La normalització no es construeix només des de dalt amb pactes i programes, sinó, sobretot, amb coherència a cada institució, començant pels qui l’encapçalen.
Seria raonable esperar que el regidor de Política Lingüística de l’Ajuntament de Ripollet, d’ERC, agafés l’alcalde i li apliqués el corresponent “repàs”. Reconec que ho veig francament difícil. Però el fet que sigui improbable no vol dir que no sigui exigible. Un govern municipal que té una regidoria de política lingüística i després no n’aplica els principis al seu propi cap de govern té un problema de coherència que els veïns de Ripollet haurien de poder retreure.
La institució, en aquest cas l’Ajuntament, ha de vetllar per l’ús de la llengua del país. I si els responsables locals no ho fan, mal camí portarà la cosa. Una llengua no mor d’un dia per l’altre; s’afebleix a còpia de petites renúncies, de “per no molestar”, de “perquè tothom m’entengui”. Que el català sigui la llengua que s’usa, no la que cal demanar, és el mínim que es pot exigir a qui ens governa.
A tothom que tot plegat ho vol entendre com ho entenem nosaltres, caldria que prenguéssim nota del que ens deia la filòloga Carme Junyent: “Avui, que tot ens porta a les llengües dominants, com ho és el castellà, parlar català també és una manera de rebel·lar-se. Rebel·lem-nos, doncs: parlem català.”
