De l’energia mod dels anys seixanta a les grans òperes rock, The Who han convertit la rebel·lia, la destrucció i la teatralitat en una manera d’entendre la música. Més de mig segle després de la seva aparició, el grup continua sent una de les bandes fonamentals de la història del rock britànic
Quan The Who van irrompre a l’escena musical londinenca dels anys seixanta, el rock encara estava definint els seus límits. La banda els va eixamplar a cops de guitarra, bateries demolides i cançons que parlaven d’una generació que volia trencar amb el món dels seus pares. Al costat de The Beatles i The Rolling Stones, The Who formen part del triumvirat essencial de la invasió britànica i d’una època que va transformar per sempre la música popular.
De The Detours a The Who
Els orígens del grup es remunten a Londres i a formacions prèvies com The Detours i The High Numbers. L’any 1964, la banda va adoptar definitivament el nom de The Who i va consolidar una formació que es convertiria en llegendària: Roger Daltrey, a la veu; Pete Townshend, a la guitarra i com a principal compositor; John Entwistle, al baix, i Keith Moon, a la bateria.
La combinació era explosiva. Daltrey aportava una veu poderosa i una presència escènica imponent; Townshend, una energia creativa que convertiria el rock en una forma narrativa; Entwistle, una tècnica de baix extraordinària, i Moon, una manera de tocar la bateria tan descontrolada com carismàtica.
La ràbia es converteix en espectacle
The Who van quedar estretament vinculats al moviment mod, especialment a través de les seves primeres cançons i de la seva imatge juvenil i provocadora. Però si hi havia un lloc on la banda demostrava tota la seva força era damunt de l’escenari.
Els concerts es van convertir en una experiència gairebé física. Townshend va popularitzar el gest de destrossar la guitarra al final de les actuacions, mentre que Moon era capaç de convertir la bateria en un altre instrument de destrucció. Aquella violència teatral no era només una provocació: simbolitzava la ruptura amb les convencions i amb una generació anterior.
Amb el temps, aquesta actitud es convertiria en una de les llavors de l’estètica punk i influiria en nombroses bandes de rock que vindrien després.
Quan el rock es converteix en història
L’ambició artística de The Who va anar molt més enllà de la cançó de tres minuts. El gran salt va arribar amb Tommy(1969), una obra conceptual que va consolidar Townshend com un dels compositors més ambiciosos del rock. L’àlbum explicava la història d’un nen sord, mut i cec i articulava una narració musical de gran complexitat.
Tommy va demostrar que un disc de rock podia funcionar com una obra narrativa completa i va obrir el camí a una adaptació cinematogràfica el 1975 i, posteriorment, a un musical de Broadway.
La banda aprofundiria encara més en aquest terreny amb Quadrophenia (1973), una obra centrada en la cultura mod i en els conflictes d’identitat i frustració juvenil. Per a molts crítics, és una de les grans obres mestres de The Who.
Entre aquestes dues fites, el grup havia deixat ja alguns dels seus grans himnes. My Generation (1965), amb la seva cançó homònima, es va convertir en una declaració de principis d’una joventut inconformista. Més tard, Who’s Next (1971) va demostrar que The Who també podien mirar cap al futur, incorporant sintetitzadors i produint peces tan influents com Baba O’Riley i Won’t Get Fooled Again.
Woodstock: la consagració internacional
L’actuació de The Who al festival de Woodstock el 1969 va ser un dels moments decisius de la seva trajectòria. Enmig de l’enorme moviment cultural i musical que representava el festival, la banda va oferir una actuació intensa que va contribuir a projectar definitivament el seu nom a escala internacional.
L’èxit, però, conviviria sempre amb les tensions internes. L’ambició artística de Townshend, l’excés de Moon i el desgast derivat de les gires i de la vida de rockstar formaven part de la cara menys amable de la llegenda.
La tragèdia darrere la llegenda
La història de The Who també està marcada per la pèrdua. Keith Moon va morir el 1978, víctima d’una sobredosi, després d’anys de comportament autodestructiu que havien contribuït a convertir-lo en un dels personatges més mítics i imprevisibles de la història del rock.
Anys després, el grup tornaria a patir un cop devastador. John Entwistle va morir el 2002, la vigília d’una gira nord-americana. Amb ell desapareixia un dels baixistes més respectats del rock i un músic essencial en la identitat sonora de The Who.
Malgrat les dues pèrdues, Roger Daltrey i Pete Townshend han mantingut viu el nom de la banda. The Who han continuat enregistrant música —amb discos com Endless Wire (2006) i WHO (2019)— i han mantingut una activitat escènica regular amb músics que han assumit el difícil paper d’acompanyar dos dels supervivents de la formació clàssica.
Un llegat que encara ressona
La importància de The Who no es mesura només pels seus discos més coneguts. La banda va ajudar a redefinir què podia ser un concert de rock, va experimentar amb els sintetitzadors, va donar una nova dimensió al concepte d’àlbum i va demostrar que el rock també podia explicar històries complexes.
La seva influència es pot rastrejar en el punk, el hard rock i el rock progressiu, mentre que la seva manera d’entendre l’escenari els ha convertit en un referent per a generacions de músics.
La incorporació al Rock and Roll Hall of Fame el 1990 va certificar una consideració que ja feia temps que existia: The Who són molt més que un grup de la invasió britànica. Són una peça essencial de la història del rock.
Entre guitarres trencades, bateries destrossades, himnes generacionals i ambicioses òperes rock, The Who han construït una trajectòria marcada per la ràbia, l’excés i la creativitat. Una història que va començar als clubs londinencs dels seixanta i que, malgrat les tragèdies, ha aconseguit arribar molt més enllà d’aquella generació.
Mig segle després, la seva música continua parlant de rebel·lia. I, sobretot, continua sonant.
