Versions: copiar, reinterpretar o millorar?
Hi ha qui les mira amb recel, com si fer una versió fos confessar una manca d’idees. Nosaltres, a El Bufallaunes, no hi estem d’acord. Una bona versió no és necessàriament un acte de submissió davant de l’original. Pot ser un homenatge, una provocació, una relectura o, fins i tot, una manera de demostrar que una cançó encara té coses a dir.
La música popular està plena de versions que han acabat formant part de la memòria col·lectiva. Cançons que coneixem en una veu determinada, amb uns arranjaments concrets i gairebé amb una única forma possible. Però, de tant en tant, arriba algú que les agafa, les sacseja i les torna a posar sobre la taula. I aleshores descobrim que aquella cançó podia ser una altra cosa.
A El Bufallaunes estem a favor de les versions. Sense complexos. Però també pensem que no tot s’hi val. Agafar un bon tema i tocar-lo malament no converteix automàticament la interpretació en una aportació artística. Hi ha versions que no aporten res, que simplement reprodueixen l’original amb menys gràcia, menys energia i menys sentit. I aquí som taxatius: si un músic és incapaç de fer una versió digna d’un bon tema, potser hauria de dedicar-se a una altra cosa.
Perquè versionar exigeix alguna cosa més que saber tocar les notes. Cal entendre què fa especial una cançó i decidir què en vols conservar i què vols canviar. Una versió pot ser fidel a l’esperit de l’original o pot allunyar-se’n completament. Pot accelerar-la, despullar-la, convertir-la en una balada, portar-la al punk, al jazz, al soul o a qualsevol altre territori. El límit hauria de ser la capacitat del músic per defensar la seva elecció.
I aquí arribem a una qüestió que pot semblar sacrílega: una versió pot ser millor que l’original.
Sí. Ho diem sense por.
Que una cançó hagi estat enregistrada primer per un determinat artista no significa que n’hagi fet necessàriament la millor interpretació possible. L’original té el valor de ser l’origen, però l’origen no és sinònim de perfecció. De vegades, un altre músic descobreix una tonalitat més adequada, un tempo més efectiu, un arranjament més potent o simplement una manera de cantar-la que aconsegueix arribar més lluny.
Això no resta valor a l’original. Al contrari: demostra que una gran cançó pot sobreviure al seu creador i créixer quan cau en altres mans.
Però també hi ha l’altra cara de la moneda. Les versions poden convertir-se en un recurs fàcil. Quan falta repertori propi, sempre queda aquella cançó coneguda que el públic reconeixerà als primers compassos. I així apareixen repertoris sencers construïts a base de cançons alienes, interpretades sense risc i sense personalitat. El problema no és versionar; el problema és no tenir res a dir quan es versiona.
