El fotògraf gadità inaugura a Cerdanyola l’exposició “Chefchaouen, mirades en blau” i dirigeix una classe magistral a Ripollet
Quan el paisatge potser només és sorra, quan l’ocre del desert s’ajunta amb el blau del cel i el desert n’és el protagonista, sembla que hi ha molt més a fotografiar. Aquesta és la tesi que defensa, i amb raó, Jesús Botaro, fotògraf gadità resident a Sevilla, que aquests dies és de visita a casa nostra.
Botaro va inaugurar el passat divendres 18 de setembre l’exposició “Chefchaouen, mirades en blau”, una mostra que es pot visitar a la Biblioteca Central de Cerdanyola. Aquest dissabte 19, a les 10 del matí, protagonitza al Centre Cultural de Ripollet una classe magistral sobre fotografia al desert.
Fotografiar el desert, més enllà de l’arena
Una classe magistral amb Jesús, fotògraf gadità resident a Sevilla, sobre el Marroc, les persones i el paper com a destí final de la fotografia.
Què cal fotografiar al desert si tot és arena? La pregunta és obligada, i la primera resposta és que el Marroc no és només arena. També hi ha aigua i, sobretot, persones: la gent que hi viu, els seus costums i els seus hàbits.
Aquesta és la tesi de la classe magistral sobre fotografia de viatge que el fotògraf va oferir en aquesta sessió. Va proposar concentrar-se en un sol punt, el desert, i descobrir que hi ha molt més que dunes i dromedaris: animals, gastronomia, paisatge i vegetació. Va esmentar el fennec, que també es pot fotografiar, i el gat del desert, un animaló que se’t deixa veure molt esporàdicament. La clau, segons ell, és planificar-se i documentar-se abans de viatjar. Així, quan arribes al lloc, la càmera i els ulls no paren de disparar.
Una ciutat, uns amics i un motiu per tornar
A les entrevistes els interlocutors plantegen que és normal sentir una certa tirada cap al desert, el Marroc i l’Àfrica. Ell ho lliga amb la seva biografia: gadità de naixement, va marxar a Sevilla el 1999, amb Cadis, Tarifa i el Marroc molt a prop.
Al Marroc el va captivar una ciutat del nord, que a la transcripció apareix com “Xeshagüe” i que sembla ser Xauen (Chefchaouen). Diu que es va crear a imatge i semblança de Vejer de la Frontera, també a Cadis. Però el que el va enganxar de debò van ser les persones: “els meus millors amics d’avui dia són els que són allà, i el motiu de tots els viatges és, al cap i a la fi, una excusa per veure’ls i estar-hi”.
Com a fotògraf, l’atrau tota cultura i tot paisatge diferents. Ho explica amb ironia amb el refrany “ningú no és profeta a la seva terra”. Els qui viuen a la comarca fan poques fotos del seu entorn, mentre que ell, que hi arriba de fora, observa contínuament i ho veu tot.
Ensenyar a mirar
A la ciutat marroquina hi havia molts pintors i cap fotògraf. Va conèixer el pintor que el 1975 va decidir, amb una associació, pintar la ciutat d’anyil (no van ser els jueus, precisa). Quan li va preguntar per què hi havia tants pintors i cap fotògraf, la resposta va ser directa: per què no comences a fer fotografia i els n’ensenyes?
Així ho va fer. Amb el temps van organitzar festivals, van portar fotògrafs d’anomenada i la ciutat el va nomenar fill adoptiu. També va signar el llibre institucional, amb fotografia i poesia, escrit amb un dels millors poetes del Marroc. Se’n van editar 2.500 exemplars, ja exhaurits, i l’alcalde el regalava a les institucions que el visitaven.
Analògic, digital i paper
En plena era digital, li pregunten si és un romàntic de l’analògic. La seva resposta és que va treballar en analògic, també en fotografia social, però que quan va arribar el digital va descobrir que allò que li agradava era el paper. “Avui dia, per a mi, la fotografia és paper”, resumeix. Li és indiferent que s’hagi fet amb un mòbil o amb una càmera: la veu impresa, i si li transmet alguna cosa, li agrada.
Celebra que hagi tornat la fotografia analògica, i també un híbrid entre analògic i digital, com la cianotípia. La seva conclusió és que tots els camins porten a Roma: qualsevol tècnica és bona.
“La fotografia que no es mostra, no existeix.”
A la pregunta de si la fotografia acaba quan la càmera està a punt per disparar, respon que sempre s’ha treballat després: hi ha el laboratori, els tapats i les «mosques», com se’n diu al gremi. La fotografia no s’acaba amb el clic. La frase que repeteix als seus alumnes és aquesta:
L’exemple el té a prop. El viatge que l’associació fotogràfica de la Fosera va fer a la ciutat marroquina no ha acabat, perquè ara n’hi ha una exposició on els fotògrafs tornen a viure els moments captats. “Mentre s’estigui mostrant la fotografia, el viatge i el que hem vist continuen endavant.”
Abans de començar la classe magistral, vam poder parlar amb Jesús Botaro, i ens va convèncer d’una cosa: al desert no tot és sorra fina.
