L’edició número 50 del Festival Grec de Barcelona ha finalitzat amb notable èxit de públic: 144.000 espectadors. Els espais de la muntanya de Montjuïc han gaudit d’ocupació més plena, mentre que els teatres de ciutat han baixat en el nombre d’espectadors. Concretament, l’auditori del Teatre Grec ha tingut un 96% d’ocupació i de cara a futures edicions ha d’afrontar un greu problema: és l’únic espai que fa les funcions a l’aire lliure i les nombroses nits tòrrides que s’han patit a Barcelona i que ben segur no s’aturaran en els anys vinents, provoquen moltes molèsties als espectadors.
Però anem a allò que he vist i que puc valorar. D’entrada puc fer dos blocs temàtics: el primer està dedicat a Shakespeare, ja que quatre espectacles el tenien com a referent i amb resultats desiguals. La figura del cruel rei Ricard III estava present en tres. Al Teatre Grec vam veure La verdadera historia de Ricardo III, amb direcció de Calixto Bieito, que oferia una visió contemporània de la tragèdia, amb una certa confusió narrativa i un treball molt físic de la companyia argentina que el protagonitzava, encapçalada per un entregadíssim Joaquín Furriel. La calor sufocant patida durant les dues hores de representació no van ajudar a gaudir d’un espectacle que ens retornava a Bieito, cada cop treballant més a escala internacional. A la Sala Beckett van oferir dos monòlegs: Anatomia de Ricard: Ricard de 3r i Ricard 111, tots dos de Gerard Guix amb direcció de Montse Rodríguez i Clusella. Tots dos tenen com a protagonista a un noi (adolescent en Ricard de 3r i ja adult en Ricard 111), que té una existència solitària i que s’emmiralla en la figura del rei Ricard III per actuar amb violència i crueltat contra el seu entorn que ell valora com hostil, cosa que li farà provocar una matança en el seu institut. En Ricard 111, retrobem al mateix personatge ja adult complint pena en una presó i reflexionant amb lucidesa sobre els fets que l’han portat fins aquí. El primer monòleg es va estrenar originàriament el 2015, protagonitzat per Quim Àvila, que ara interpreta al personatge en la seva època adulta, mentre que Brandon Caritg l’interpreta d’adolescent. El panorama shakespearià finalitza am l’extraordinari Factory (Somni d’una nit d’estiu) que Àlex Rigolaha ofert al Heartbreak Hotel. La comèdia de Shakespeare, amb embolics amorosos, situa dues parelles madures enmig de la Factory que Andy Warhol va crear a Nova York a finals dels anys seixanta i principis dels setanta del passat segle, per gaudir amb llibertat de la creació artística i musical i també de la llibertat sexual. Una proposta tant agosarada com tendra i divertida, que esperem que retorni a la cartellera la temporada que ve.
El segon bloc temàtic és l’educació, present en Nascuts Lliures, una nova proposta de teatre documental de La Conquesta del Pol Sud, amb direcció de Carles Fernández Giua, vista al Teatre Nacional de Catalunya, i protagonitzada per professors i educadors autèntics que saben transmetre el valor de l’ensenyament i també la problemàtica del sector (ben present, per cert, en l’actualitat catalana els darrers mesos). Una peça molt necessària que quasi segur tornarà a un altre escenari la temporada vinent. I com a teatre de ficció, ha estat un gran èxit l’obra Primera llei de Newton, d’Eu Manzanares i direcció de Nelson Valente, vista a La Villarroel, on obrirà de nou temporada a partir de setembre. Aquesta obra fa un bon duet amb una altra que s’ha vist també durant aquesta temporada al mateix escenari, Una bufetada a temps, amb text i direcció de Marta Buchaca, i que fins al dia 9 d’agost encara es pot veure de nou al Teatre Goya, en programació fora del Grec. Totes dues mostren situacions similars: conflictes creats en l’entorn educatiu, bé sigui per familiars d’alumnes o per aquests mateixos; problemes que són enfocats de forma diversa per les direccions respectives o pels professors, si aquests estan més o menys crematsm o són de tarannà més o menys progressista. Totes dues obres són comèdies, però amaguen una mirada crítica, fins i tot, punyent en els seus textos i estan servides per intèrprets extraordinaris.
I anem per les propostes aïllades: una gran decepció amb Brel, espectacle de dansa d’Anne Teresa De Keersmaeker i Solal Mariotte, fet a partir de les precioses cançons de Jacques Brel. De Keersmaeker és una de les millors coreògrafes i ballarines europees, però ara, amb 66 anys, ja es nota baixa de facultats. Aquí s’ha fet acompanyar del jove Solal Mariotte, especialista en break dance; però cap dels dos artistes van aconseguir emocionar-me amb les seves coreografies, junts o en solitari; molt repetitives i soses. Només la bellesa de les cançons de Brel, que es van poder sentir en versió subtitulada va salvar la nit. Algunes d’aquestes cançons anaven acompanyades d’imatges de Bèlgica, país natal tant de Brel com de De Keersmaeker; i va ser en una d’aquestes projeccions que es va aconseguir el millor moment de la nit: quan ella es queda tota nua al mig d’un escenari enfosquit i el rostre de Brel es projecta en la seva esquena mentre canta Ne me quitte pas.
I dins de les propostes internacionals el Festival Grec va acabar brillantment per mi amb Um Julgamento, una variació d’Un enemic del poble de Henrik Ibsen, dirigida per Christiane Jatahy, també adaptadora conjuntament amb Lucas Panizo i el seu intèrpret principal, l’actor brasiler Wagner Moura, famós arran de la seva intervenció a la sèrie Narcos i aquest any finalista a l’Oscar pel film El agente secreto. L’obra d’Ibsen s’estructura com un judici amb jurat popular, format per 11 espectadors de la funció, triats per sorteig. I com és un judici tenim a l’acusació i la defensa que van presentant les seves proves (algunes en format videogràfic) per demostrar la culpabilitat o innocència del doctor Stockman (Moura), acusat de voler malmetre l’economia de la seva comunitat, per difondre que les aigües del balneari local, que atrau un munt de turistes cada any; estan contaminades. Un punt de partida que permet encesos debats i plantejaments sobre les diferències socials, la pressió del capitalisme, la política de la cancel·lació i la mateixa democràcia. Una obra apassionant vista al Teatre Lliure de Montjuïc, que t’atrapa de bon principi, amb un Moura en estat de gràcia.
I plena de gràcia i talent està la gran Àngels Gonyalons que ha ofert al Teatre Romea un dels millors espectacles de l’any: El retrat de Dorian Gray, adaptació de Marc Rosich de l’obra d’Oscar Wilde. Rosich també l’ha dirigit i com té parts musicals, aquestes han anat a càrrec de Jordi Cornudella i el seu quintet. Gonyalons interpreta tots els papers de l’obra, molt ben acompanyada de tres intèrprets masculins que complementen alguns moments o l’acompanyen en algunes cançons. Però tot i que la música té un paper fonamental, no estem davant d’una obra de teatre estrictament musical. Wilde va escriure una peça magistral on el seu protagonista no envelleix, ho fa un quadre que li han pintat, i aquest, diguem do, que acaba essent una maledicció, li permet a Gray actuar amb ambició i crueltat despietades, fent mal a qui l’envolta, i sota la benedicció del cínic i malèvol Lord Henry. Doncs bé, la Gonyalons és Dorian Gray, és Lord Henry, és el pintor, i també la jova Sybil Vane, la primera amant de Gray. I cada personatge és interpretat amb el gest, to i matís de veu just, perquè els espectadors sapiguem sempre qui parla. Senzillament magistral. I entre la música encisadora de Cornudella i l’elegància de la posada en escena on predomina el color blanc, assistim a una gran cita teatral que, no patiu, retornarà al teatre Romea a partir del 18 de desembre d’enguany.
A la Sala Versus Glòries vam poder veure L’esquerda en el món, del dramaturg alemany Roland Schimmelpfennig i direcció de Rodrigo García Olza, que junta a dues parelles de diferent edat i classe social, precisament per parlar-nos de les esquerdes que predominen en les classes socials; l’ambició de poder i riquesa; la necessitat de triomfar. Temes interessants però plasmats de forma no lineal, amb algunes repeticions i una certa confusió argumental.
El Teatre Condal va recuperar tres espectacles de la companyia basca Kulunka, André y Dorine; Solitudes i Forever. Aquesta companyia practica un teatre en què els actors van amb màscares i no parlen. Són només tres membres, però en cada obra poden representar una quinzena de personatges. Són autèntics mestres i a més a més ens parlen de temes punyents: la malaltia de l’Alzheimer, la vellesa, la solitud, l’explotació sexual; la fractura generacional… Són senzillament meravellosos.
I per acabar una proposta farcida d’intel·ligència: L’última entrevista, un text de Mar Monegal que recull declaracions de dues dones fonamentals de la cultura catalana: Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig, interpretades respectivament per Anna Güell i Berta Giraut, sota la direcció de Raimon Molins. Dues intel·lectuals i feministes avançades al seu temps que van deixar textos i opinions contundents de gran vigència encara. Es va estrenar a la Sala Atrium, el mateix espai que prèviament havia acollit una proposta de teatre documental, Avi, et trauré d’aquí, escrita i dirigida per Víctor Borràs Gasch a partir d’un llibre de Joan Pinyol, que aquest va escriure quan va descobrir que el seu avi, mort durant la Guerra Civil, havia estat traslladat al Valle de los Caídos sense coneixement de la família, un destí que van patir milers de víctimes republicanes.
I fins aquí el meu Grec particular. Malgrat algunes decepcions, faig un balanç positiu del bon teatre vist en general.
Joana Raja/Crítica Teatral
