Acabem de veure al Teatre Auditori de Ripollet, una obra excel·lent: DONES DEL 36. LA GUERRA CIVIL, escrit i dirigit a quatre mans per David Pintó Codinasaltas i Joan Valentí Cortès “Nan”, i interpretat en forma de monòleg, per aquest últim. De forma molt sintètica i didàctica s’explica els antecedents, desenvolupament i conseqüències de la Guerra Civil Espanyola, però sobretot és la reivindicació d’un bon grapat de dones que van lluitar, patint una repressió brutal i sovint pagant amb la vida, per defensar els valors de la República. Pintó i Valentí ja han treballat en altres obres similars, relacionades amb la memòria històrica. Així per exemple, en La Primera i les mestres de la República, s’acostaven a les professionals de l’ensenyament que van tractar d’ensenyar i alfabetitzar a la població espanyola. En l’obra vista ara a Ripollet, el ventall de dones és molt més ampli: milicianes, treballadores sanitàries, dones militars; Las Trece Rosas, etc., un bon grapat de dones que van saber lluitar i, sobretot, viure amb gran dignitat. L’obra que es veu enriquida amb peces audiovisuals i alguns temes musicals, s’ha programat a les VIII Jornades de Memòria Històrica: Històries de guerra, resistència i exili, organitzades per l’Ajuntament de Ripollet. Moltes felicitats per aquesta gran iniciativa.
Veient-la m’ha fet pensar en altres dues propostes teatrals amb moltes similituds:
La Sala Atrium, ha recuperat AVI, ET TRAURÉ D’AQUÍ, que va estrenar en el passat Festival Grec i que ara es podrà veure fins al pròxim 29 de novembre. Ens hi expliquen com el professor d’un institut de Capellades, Joan Pinyol, va descobrir mitjançant un article que la periodista Sílvia Marimon va escriure a la revista Sàpiens, que el seu avi, mort durant la Guerra Civil, no estava enterrat a Lleida, com pensava la família, sinó que havia estat traslladat a la cripta del Valle de los Caídos, que Franco va fer construir majoritàriament amb presoners republicans com un lloc per honorar “a los caídos por Dios y por España”, encara que finalment van traslladar cadàvers de combatents dels dos bàndols (alguns milers) sense coneixement de les famílies afectades. En aquest espai, actualment anomenat Cuelgamuros, van ser enterrats el mateix Franco (traslladat el 2019 a un cementiri) i el fundador de la Falange Española, José Antonio Primo de Rivera, que per desig de la família també va ser exhumat el 2023. Doncs bé, l’obra ens parla de tot això, en una sintetització dramatúrgica a càrrec de Víctor Borràs, que també l’ha dirigit, i on dos intèrprets; Àurea Márquez i Miquel Malirach, assumeixen diversos rols: el professor, l’avi, periodistes varis, etc., per documentar un episodi que va causar profund dolor en els afectats i que sobretot intenta que aquesta indignitat no sigui oblidada.
I a la Sala Flyhard, han estrenat INNOCÈNCIA I DESIG, d’Òscar Constantí Bosch, sota la direcció de Xavier Albertí. Una obra de tres personatges inspirada en fets reals tan terribles com van ser el robatori de nadons a dones sovint represaliades durant la dictadura franquista, però també ja en democràcia. L’obra té tres personatges: Manel Barcelóinterpreta a un advocat madrileny, que va ser un nen robat i que va descobrir qui era la seva mare biològica quan aquesta ja era morta. Mont Plans interpreta a una lluitadora d’ideologia comunista a la qual li van robar el fill, quan estava a la presó el 1942 i Montse Esteve interpreta a una dona de classe treballadora a la qui li van robar una nena, el 1980. Aquests robatoris es feien amb la complicitat de determinats metges i algunes religioses i les criatures anaven a parar a famílies benestants, franquistes, catòliques on tenien garantit una educació “com cal”. Moltes de les mares afectades, a les que enganyaven dient que la criatura havia mort durant el part, però a les que mai no ensenyaven el cos, no van deixar de lluitar mai per trobar els seus fills, i van constituir l’associació SOS BEBÈS ROBATS CATALUNYA, encara en actiu. De fet, l’autor del text es va entrevistar amb algunes de les seves membres per confeccionar aquesta obra que desplega emoció en cada minut. Es podrà veure a la Sala Flyhard fins al 27 de desembre.
I aquests dies s’estrena als cinemes la darrera pel·lícula de Daniel Monzón, RUEGA POR NOSOTRAS, en la que el director de Celda 211, ens acosta al sinistre Patronato de Protección a la Mujer, fundat durant el franquisme i mitjançant el qual es van crear una sèrie d’institucions (o si ho preferiu, reformatoris), generalment regides per monges, on portaven a les noies considerades “desviades”, “rebels”, que s’havien quedat embarassades fora del matrimoni, etc. Una institució que va estar vigent fins a mitjans dels anys vuitanta del passat segle, o sigui, ja en democràcia i de fet, Monzón situa l’acció del seu film entre 1974 (època final del franquisme) i 1979 (ja en plena Transició), per explicar les peripècies d’una noia barcelonina (extraordinària Zoe Bonafonte) que és portada allà pel seu pare, un franquista molt estricte. En el centre farà amistat amb una noia d’extracció molt humil, però molt rebel (la no menys extraordinària Manuela Calle) i les dues, així com la resta de companyes, patiran l’estricta disciplina i grans dots de manipulació de la monja superiora, (una estupenda Adelfa Calvo).
Doncs bé, en un país on el dictador Franco va morir en un hospital i ha pogut estar enterrat amb honors d’estat fins al 2019 en un lloc construït sobre la infàmia; si pensem que les Lleis de Memòria Democràtica que s’han fet sigui a Espanya o a Catalunya són molt recents i que algunes han estat derogades en comunitats on l’extrema dreta ha arribat al poder; i que encara queden milers de represaliats a les foses comunes a tot el territori espanyol; si es van robar nadons fins ben entrats els anys noranta del passat segle, i que els seus responsables han quedat impunes; si el Patronato de Protección a la Mujer va estar vigent fins ben entrada la dècada dels anys vuitanta del passat segle (i només faig referència a temes que surten en les obres que acabo de comentar); en fi, tot plegat, ens fa pensar que els tentacles del feixisme i les seves indignitats estan ben assentats en la nostra societat, que mai van ser erradicats del tot, i el que és pitjor, que continuen aflorant a tot el món i que aquí, els tenim a punt de patir de nou, doncs la cosa és esfereïdora. Fa realment por.
Joana Raja/Crítica de Cinema i Teatre
