El Festival Grec arriba enguany a la seva 50 edicions coincidint amb els cinquanta anys del Teatre Lliure, motiu pel qual, les dues institucions han unit esforços i han inaugurat el Festival d’estiu de Barcelona amb una nova producció de L’òpera de tres rals de Bertolt Brecht i Kurt Weill, que jo m’he saltat esperant veure-la quan inauguri la nova temporada del Teatre Lliure aquest setembre.
Anem doncs a les obres que sí que he vist en aquests primers dies del Festival Grec.
Una de les peces més esperades era Ophelia’s Got Talent, de la directora i coreògrafa austríaca Florentina Holzinger(1986), una dona que ha fet de la reivindicació del cos femení i la provocació la seva marca de fàbrica. Aquest mateix any ha convulsionat la Biennal de Venècia quan l’artista s’ha convertit, tota nua, en un batall de campana i el seu cos la feia sonar. Per aquest motiu la seva presentació a Barcelona va crear gran expectació i les entrades per les dues funcions ofertes (2 i 3 de juliol) es van exhaurir. Vaig tenir la sort de poder assistir i el que em vaig trobar va ser un espectacle de quasi tres hores de durada i que em va provocar un gran avorriment. Totes les actrius surten nues, que és una de les característiques dels espectacles de Holzinger. Aquí es combinava una mena d’història de pirates amb un concurs televisiu de talents, per exemple, una dona contorsionista; una altra que s’empassava sabres; una altra que es tancava en un tanc d’aigua intentant emular a Houdini; de fet, l’aigua era el protagonista principal, ja que a l’escenari hi havia dues piscines, una horitzontal i una vertical, on les actrius nedaven i es remullaven en escenes més que allargades. En un moment donat, la capitana pirata demana formar la seva tripulació i surten un grapat de nenes de la platea i aquestes (sempre vestides) es remullen també a les piscines. El moment àlgid de l’espectacle és l’aparició d’un helicòpter de mida real suspesa per cables damunt la piscina més gran i del qual es pengen algunes de les actrius per començar a fregar-se amb la carrosseria metàl·lica, donant pas a un exercici masturbatori gegantí. Després les piscines quedaran de color vermell i cobertes d’ampolles de plàstic. Ignoro si això amagava un missatge ecologista, perquè en aquest punt de la història ja estava desitjant que allò acabés i tingués temps d’agafar el darrer tren. Jo no vaig trobar cap mena de dramatúrgia, encara no sé què ha volgut explicar la senyora Holzinger i només he vist un espectacle, llarg, gratuïtament provocador, de mal gust extrem i de nul interès teatral. Si aquest és el futur del teatre contemporani, malament anem.
La segona gran decepció la vaig tenir amb El corazón de Ester, una creació de l’artista malagueny Alberto Cortés(1983), que l’any passat ja va causar sensació al Grec amb l’espectacle Analphabet i l’anterior amb One Night at The Golden Bar. Jo no l’havia vist mai i ateses aquestes expectatives creades no em vaig voler perdre el seu nou espectacle, estrenat a la sala Ovidi Montllor, que a més es presentava com la ficció sobre la troballa d’un llibre de poemes d’una poetessa anglesa de nom Ester. Bé, la decepció va arribar aviat encara que per sort, aquest espectacle (vist els dies 5,6 i 7 de juliol) durava només una mica més d’una hora, en la qual aquest artista i performer juga amb els silencis i la foscor quasi permanent a l’escenari, amb el moviment del seu cos, en una vindicació clarament gai, algunes frases pomposes i, això sí, alguns moments musicals molt brillants i bonics. En fi, per mi, ben poca cosa.
Molt més interessant va ser Mi madre y el dinero (Espai Lliure, 7 i 8 de juliol), on l’actor i dramaturg Anacarsis Ramoses presenta amb la seva mare autèntica, Josefina Orlaineta, i ens expliquen la seva precària vida a la ciutat mexicana de Campeche i sobretot la lluita per sobreviure de la mare al llarg dels anys, amb nombrosos oficis i un marit maltractador, i sobretot la manera de reconnectar-se entre mare i fill, ja que ell, gai, va haver de marxar de Campeche per superar un ambient de pobresa, violència i sobretot, molta homofòbia. Un espectacle molt senzill, que explica coses molt dramàtiques i que no defuig mai l’humor i que acaba resultant molt entendridor.
Al Teatre Nacional de Catalunya es va veure Bovary (dies 4 i 5 de juliol), una versió operística de la novel·la de Gustave Flaubert, amb música de Harold Noben, autoria de Michael De Cock i direcció escènica de Carme Portaceli. La vaig trobar una mica irregular. D’entrada, la posada en escena, amb uns raïls mòbils era poc atractiva i desaprofitava força el gran escenari de la Sala Gran del TNC. També, dramatúrgicament, s’intenta dotar d’una visió feminista de la història, amb un discurs final (amb actriu nua de cintura cap amunt, of course!) totalment absurd, ja que es vol culpabilitzar a Flaubert de què la seva heroïna, Emma Bovary, no aconsegueixi els seus somnis de felicitat burgesa; quan el mateix autor va ser perseguit en la seva època per mostrar una dona que practicava l’adulteri buscant escapar d’una vida provinciana, i que va acabar enverinant-se per no poder pagar els seus deutes. Com a punt a favor, destacar l’enorme qualitat de les veus dels cantants, sobretot a Ana Naqe, que era Emma Bovary, Oleg Volkov com el seu marit i el Cor del Teatre de La Monnaie de Bèlgica, molt ben acompanyats musicalment per l’Orquestra simfònica de l’ESMUC.
Per acabar, he pogut veure La Truita, obra francesa de Baptiste Amann, que el traductor Carles Batlle ha adaptat al context català i que ha dirigit molt bé Ferran Utzet i que es podrà veure al teatre Poliorama durant tot el juliol i que obrirà la nova temporada 2026-2027 al mateix teatre. El punt de partida es força convencional: una reunió familiar per celebrar el 65 aniversari del cap de família, que després de jubilar-se, ha marxat amb la dona a una zona rural on han muntat un forn. A la reunió han de venir les tres filles del matrimoni i les seves parelles. És obvi que quan un grup humà fa una trobada (sigui familiar o d’amics) els espectadors sabem que allà passaran coses. I així és. A La truita (ull, la de riu), tot sembla enfilar-se en l’àmbit de la comèdia, fins i tot una mica vodevilesca, però aviat sorgiran les esquerdes, els retrets, algun secret, i al final, la clatellada definitiva, que donarà un nou sentit a tot el que hem vist fins llavors i on òbviament, res tornarà a ser igual. L’obra juga amb l’abisme generacional, la manca de comunicació, la diferència de llenguatges i el canvi de valors i ideals entre generacions, i acaba posant un “ai” al cor. A l’interès dramàtic del text i desenvolupament de l’argument, en un clar crescendo emocional, s’afegeix un repartiment de gran valor artístic: el matrimoni està format per Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas (valors segurs del teatre català) molt ben acompanyats d’un grup d’actors i actrius més joves que estan a l’altura: Sara Espígul, Miranda Gas, Júlia Bonjoch, Arnau Puig, Marc Bosch i Tai Fati. Tots tenen el seu moment de lluïment i tot plegat ens ofereix dues hores de molt bon teatre.
Joana Raja/Crítica teatral
