Cada estiu, pobles i ciutats de Catalunya s’omplen de gegants, cercaviles, música i multituds al carrer i a Ripollet també. Ho anomenem Festa Major i, sovint, l’associem a un simple parèntesi de vacances després d’un any de feina. Però aquesta necessitat de celebrar en comunitat no és cap invenció moderna: és tan antiga com les primeres societats agrícoles, i el seu origen té molt poc a veure amb el cristianisme, tot i que sovint se li atribueix.
Un impuls tan antic com la civilització
Al llarg de tota la història de la humanitat, les societats han sentit la necessitat de reunir-se i celebrar plegades. No es tracta només de festejar per festejar: en les cultures antigues, aquestes trobades servien per donar gràcies a les divinitats, un component que en la Catalunya del segle XXI s’ha diluït gairebé del tot. Avui diem que «ens ho mereixem» després d’un any de treball; abans, l’agraïment anava dirigit als déus que havien permès sobreviure un any més.
La clau per entendre l’origen de les festes majors és l’agricultura. En societats on fins al 90% de la població es dedicava al camp, la sembra i la collita marcaven els moments més decisius de l’any. La sembra era un acte gairebé sagrat: calia demanar permís a la Mare Terra abans de soterrar la llavor. I la collita significava que els graners quedaven plens i que la feina al camp minvava, cosa que obria pas a la celebració col·lectiva.
Una bona collita volia dir, literalment, tenir garantit el menjar per un any més. Una cosa que avui, en societats de l’abundància on el supermercat sempre té existències, ens costa d’imaginar, però que a l’antiguitat era una qüestió de supervivència.
Aquest patró es repeteix, amb noms de déus diferents, en cultures tan allunyades entre si com l’antic Egipte o Mesopotàmia: canvia el ritual, però l’objectiu és sempre el mateix, celebrar que hi ha aliment per continuar vivint.
El paper del cristianisme
Sovint donem per fet que les festes majors, vinculades al sant o la santa patrona d’un poble, són d’arrel cristiana. La realitat és una altra: el cristianisme no va crear aquestes celebracions, les va reconvertir. Un dels exemples més clars és el de les Saturnals romanes, la festa d’hivern que els romans dedicaven al canvi d’estació. En comptes d’eliminar-la, el cristianisme la va «maquillar» i en va fer el naixement de Jesús. La mateixa lògica es repeteix arreu: les antigues processons per treure les imatges divines del temple són l’origen directe de les processons de Setmana Santa que coneixem avui.
L’exemple de l’antic Egipte
L’Egipte faraònic n’és un cas paradigmàtic. El país estava dividit en tres estacions, marcades pel riu Nil: la de la inundació (moment de festa forçada, perquè no es podia treballar el camp), la de la sembra (moment d’agraïment) i la de la collita (el clímax de la celebració).
El Nil hi tenia un paper tan central que fins i tot existia una divinitat pròpia del riu, Hapi, a qui el faraó havia de venerar personalment. I aquí apareix un detall revelador sobre com funcionava el poder: si la crescuda del Nil era escassa i la collita fallava, la culpa recela directament sobre el faraó, considerat mediador entre el món dels déus i el dels humans. La seva legitimitat depenia, literalment, del nivell del riu.
Un dels episodis més espectaculars és el de Ramsès II, que va allargar les celebracions religioses fins a vint-i-un dies, amb balls, música i repartiment gratuït de menjar i proteïna (un luxe en una dieta basada sobretot en cereals). No era només devoció: el faraó aprofitava la festa per fer-se visible davant del poble, un ús polític de la celebració que remet directament al pregó de festa major actual, quan l’alcalde o l’alcaldessa surt al balcó o com ara que apareixen massa a les xarxes socials.
Festa, comunitat i culpa
Un dels trets que travessa totes aquestes tradicions, antigues i modernes, és que la festa no es pot viure en solitari. Calia, i cal sortir al carrer, compartir el menjar, ballar i cantar en grup. Una collita era sempre un esforç col·lectiu, i per això la celebració també ho havia de ser.
També hi trobem l’origen d’un sentiment que ha perviscut fins avui: la culpa. Si la collita anava malament, no es considerava mala sort, sinó un fracàs moral o religiós: no s’havia agraït prou, no s’havia fet prou ofrena. Aquest mecanisme de culpa i expiació, molt present en l’Egipte antic, el cristianisme el va incorporar directament.
Moltes festes majors actuals mantenen, sense que en siguem sempre conscients, elements directament hereus d’aquelles celebracions antigues: Els gegants i capgrossos, hereus llunyans de les processons amb imatges divines. Els dolços tradicionals de cada festivitat (les coques de Sant Joan, de Sant Pere o de Sant Jaume), que recorden els aliments especials, molt sovint proteïna, eren reservats per als dies de celebració. La ubicació a l’estiu, moment en què tradicionalment s’acabava o s’avançava el cicle de la collita i minvava la feina al camp i el caràcter col·lectiu i de trencament amb la rutina, l’única cosa realment permanent al llarg de mil·lennis de festes majors. Festa Col·lectiva!
El que ha canviat, sobretot, és el component religiós i l’agraïment explícit: avui celebrem sense pensar que li devem res a ningú, en una societat que dona el menjar per garantit. Però la forma de sortir al carrer, ballar, menjar junts, trencar amb el calendari continua sent, en essència, la mateixa que fa cinc mil anys.
Si voleu conèixer un calendari prou complet de les festes majors de Catalunya, podeu entrar a festacatalunya.cat. Hi trobareu una extensa relació de localitats i les seves festes d’estiu.
