Els pressupostos participatius s’han convertit, en els darrers anys, en una eina habitual dins el discurs propagandístic de la democràcia local. Sobre el paper, representen una oportunitat perquè la ciutadania decideixi directament en què es destinen una part dels recursos públics. A la pràctica, però, sovint acaben sent més un exercici simbòlic que no pas una veritable redistribució del poder de decisió.
El principal problema és la dimensió. La majoria d’ajuntaments destinen als pressupostos participatius una fracció ínfima del pressupost global. A Ripollet, el pressupost municipal per a aquest 2026 ascendeix a 59.785.485,22 euros. D’aquest total, només 200.000 euros es destinaran a projectes a executar sota criteri popular, una xifra clarament minoritària que evidencia el limitat pes real dels pressupostos participatius dins del conjunt de la despesa municipal. En termes relatius, això representa tot just un 0,33% del pressupost total, molt lluny d’aquell 1% que sovint es presenta com a referència mínima en molts municipis. Una proporció que, en el cas de Ripollet, confirma fins a quin punt la participació ciutadana queda reduïda a un paper gairebé testimonial. Aquesta desproporció genera una paradoxa evident: es convida la ciutadania a participar, però se la limita a decidir sobre una part molt reduïda dels recursos municipals.
Això té conseqüències. D’una banda, es corre el risc de banalitzar la participació, convertint-la en una mena de consulta decorativa que no incideix en les grans decisions estratègiques. De l’altra, es genera frustració entre els veïns que s’hi impliquen, ja que veuen que, malgrat l’esforç, el marge d’impacte real és limitat. La participació, per ser significativa, ha de tenir capacitat de transformar, no només de matisar.
També cal tenir en compte que els projectes que acaben sortint dels processos participatius solen ser de petita escala: millores puntuals a l’espai públic, equipaments menors o iniciatives comunitàries concretes. Tot plegat és positiu i necessari, però difícilment substitueix el debat sobre les grans prioritats municipals: habitatge, mobilitat, serveis socials o transició energètica. És en aquests àmbits on es concentren la major part dels recursos, i on la participació ciutadana acostuma a quedar fora del joc.
És cert que els ajuntaments argumenten limitacions tècniques, legals i de gestió. No tot el pressupost és igual de flexible, ni totes les partides poden sotmetre’s fàcilment a decisió popular. Però aquest argument, tot i tenir una base real, no pot servir d’excusa permanent. Si hi hagués voluntat política, es podrien explorar fórmules més ambicioses i vinculants. Però aquesta voluntat no existeix, ni tampoc hi ha cap interès perquè existeixi.
La qüestió de fons és si es vol una participació transformadora o simplement legitimadora. Destinar una part més significativa del pressupost als processos participatius implicaria cedir poder real, assumir riscos i confiar en la capacitat de la ciutadania per prendre decisions informades. És un pas que no tots els governs locals estan disposats a fer, per pura supèrbia.
En definitiva, els pressupostos participatius són una bona idea que sovint es queda curta en la seva aplicació. Si han de ser alguna cosa més que un exercici de màrqueting institucional, caldrà dotar-los de més recursos, més pes i més ambició. Altrament, continuaran sent una porta oberta… però només entreoberta i de la qual els veïns i veïnes de Ripollet no tenim la clau.
