A tocar de la BV-1411, l’antiga carretera que uneix Mas Rampinyo amb Ripollet, hi resisteix un dels testimonis més discrets i alhora més eloqüents del paisatge de Montcada i Reixac: una filera de plàtans centenaris que, malgrat el trànsit incessant i la industrialització creixent del seu entorn, continua marcant amb la seva ombra el traçat d’una via que ha vist canviar completament el territori que l’envolta.
Un conjunt singular, catalogat com a arbre monumental
El conjunt està format per 35 exemplars de Platanus occidentalis, distribuïts en dues fileres i dos grups al llarg d’uns 300 metres, entre la rotonda del Parc del Gurugú i l’entrada de l’antiga bòbila Ceràmica Ausit. D’aquests, 31 són arbres adults, alguns amb troncs que superen els 2,40 metres de perímetre, i 4 més són exemplars més joves, plantats posteriorment per completar la cadència original de la plantació.
El seu valor natural ha estat reconegut oficialment: es tracta d’un bé catalogat dins el patrimoni natural del municipi, amb la classificació d’arbre monumental i un nivell de protecció ambiental (Nivell 4). No és un reconeixement gratuït. Els plataners, amb una alçada que arriba als 18 metres i una edat que ronda el segle, formen una massa arbòria compacta i estructurada: plantats cada 9,5 o 12,6 metres segons el tram, i amb les dues fileres separades per la calçada, generen una ombra densa i contínua que converteix un simple vial de trànsit en un corredor vegetal reconeixible.
Memòria d’una carretera que va ser el cor de la comarca
Més enllà del seu valor botànic, aquest arbrat és, sobretot, memòria. La carretera va ser bastida als anys trenta del segle XX en substitució de l’antic Camí de Sant Cugat, amb l’objectiu de connectar el barri de Mas Rampinyo i la carretera de Ribes amb Ripollet. Durant dècades va ser l’única via de comunicació entre el sector de Montcada i Ripollet, i per les seves voreres hi va passar tot el trànsit comercial i social entre les dues poblacions, incloent-hi l’activitat generada per l’empresa Aismalibar, un referent econòmic i social de l’extrem montcadenc durant bona part del segle passat.
Plantar plàtans en els vorals de les noves carreteres era, en aquella època, una pràctica habitual arreu d’Europa: la mateixa disposició i cadència s’utilitzava a la xarxa viària francesa de la primera meitat del segle XX. Els arbres de la carretera de Ripollet són, per tant, un fragment d’aquesta cultura viària compartida, un testimoni vegetal d’una manera de fer carreteres, de pensar el paisatge que les envoltava i que avui pràcticament ha desaparegut.
Contrast i resistència: la natura enmig del creixement industrial
El que fa especialment valuós aquest conjunt és el contrast que estableix amb el seu entorn actual. Allò que va néixer com una carretera rural que travessava camps de conreu s’ha convertit, amb el creixement demogràfic i l’expansió urbanística del darrer terç del segle XX, en una via auxiliar que enllaça diferents polígons industrials i dona accés a altres carreteres i autopistes, suportant un trànsit molt superior a la capacitat per la qual va ser dissenyada.
En aquest context, l’arbrat esdevé quasi un acte de resistència paisatgística. Els plataners confereixen a la carretera una ambientació natural en un sector d’elevada activitat industrial, oferint una franja verda que trenca la monotonia del formigó i l’asfalt. El fet que el grup situat més a l’est estigui travessat pel torrent de Mas Duran reforça encara més aquesta idea de corredor natural que sobreviu, gairebé per atzar, enmig d’un teixit urbà i industrial cada cop més dens.
Un futur de protecció i continuïtat
Conscient del seu valor, la proposta de catalogació d’aquests indrets planteja no només preservar el que ja existeix, sinó projectar-ne la continuïtat. Es tracta d’una aposta clara per convertir un element residual, un arbrat de carretera que fàcilment podria haver-se talat en algun moment del segle XX en nom de l’eixamplament viari, en un actiu patrimonial de ple dret: natural pel seu valor ecològic i paisatgístic, històric pel seu origen i disseny, i de memòria perquè manté viu el record d’una carretera que, durant dècades, va ser el vincle vital entre dos pobles.
