La monja dominica ha centrat la conferència inaugural en la seva tasca humanitària a Ucraïna i a la necessitat de treballar conjuntament i de manera solidària
L’Aula d’Extensió Universitària per a la gent gran de Ripollet ha estrenat el curs 2026/27 amb una conferència de Sor Lucía Caram, la primera ponent de la temporada. La xerrada, titulada Sor Lucía Caram: passió i compromís social, ha tingut lloc aquest dimarts, 6 d’octubre, al Teatre Auditori de Ripollet. Més de 200 persones es van donar citat al Teatre Auditori per a escoltar a Lucía Caram.
L’acte, que ha començat a les sis de la tarda i ha estat precedit per diversos parlaments, ha comptat amb la presència de l’alcalde de Ripollet, Luis Tirado, que hi estava convidat, com també de representants de la Universitat a l’Abast de la UAB, en Xavier Verge, i per part de Afopa, l’Agrupació d’Aules de Formació Permanent per a la Gent Gran de Catalunya, en Xavier Llorente.
Durant la seva intervenció, la monja dominica s’ha centrat en la tasca humanitària que podem fer des de casa nostra, des del km 0 i que ella també desenvolupa sobre el terreny amb els seus col·laboradors, tant a casa com a Ucraïna, una missió solidària que ha esdevingut una de les seves principals prioritats en els darrers anys.
Sor Lucía Caram a Ripollet: “Què puc fer perquè algú estigui una mica millor?”
Sor Lucía Caram, monja contemplativa reivindica a la seva xerrada, una espiritualitat que surt a l’encontre de la gent i alerta de la crisi de sentit entre els joves
Durant anys, la vida contemplativa s’ha associat amb el clos, el silenci i la distància del món. Caram, que va viure cinc anys a València, sense sortir del convent, defensa ara una altra manera d’entendre-la: la clausura és només un mitjà, i l’objectiu és contemplar la realitat.
Una clausura amb les portes obertes
Explica que la seva comunitat va decidir obrir les portes per acollir les persones, però sense retenir ningú. Va ser una interpretació que, segons ella, el mateix papa Francesc, que tenia la mirada posada en les comunitats contemplatives, no acabava d’entendre del tot. Per a ella, la clausura és un espai de silenci i recolliment, però el sentit últim és mirar el que passa i el que hi ha al convent i al seu voltant, i posar-ho davant de Déu.
D’aquesta proximitat, afirma Caram, n’ha après a escoltar. “Quan t’acostes a la gent i et poses a la seva pell, els problemes dels altres es converteixen en propis, i també les alegries”, deia.
L’únic important és estimar i sentir-se estimat
Aquesta és la tesi central de la intervenció. La religiosa sosté que la vida agafa embranzida quan ens sentim estimats i importants per a algú, i que la situació s’enfonsa quan ens perdem entre números. En aquest punt va referir una dada que havia sentit el dia abans en un programa d’acompanyament al final de la vida: “el suïcidi seria la primera causa de mort entre els joves a Catalunya, Espanya i Europa”. Va afegir que molts joves prenen medicació per aguantar.
Es pregunta què està passant com a societat. Assenyala que “les pantalles no poden suplantar les relacions humanes que ens humanitzen, i que la gran tasca d’ara és humanitzar la humanitat”.
Persones, no usuaris ni estadístiques
La religiosa va criticar que els professionals de l’acció social acabin veient els altres com a casos. “Qui ha fugit d’una guerra no és un refugiat, sinó una persona que busca refugi i vida”, va dir. Va explicar que els darrers anys ha viscut molt vinculada a persones en situacions de destrucció social i va esmentar la guerra a Europa i els moviments migratoris.
La gent gran, escola de saviesa
Sor Lucía Caram, va dedicar un reconeixement especial als jubilats, als quals considera “escoles de saviesa”. Va recordar que, en les crisis econòmiques recents, des de la del 2008 fins a la pandèmia, són les persones grans qui han sostingut moltes famílies, cuidant fills i nets. La pregunta que, segons ella, ens hem de fer és “com acompanyar els més joves, que no han crescut amb l’hàbit de l’esforç i les dificultats”, i que avui no troben sentit a la seva vida. Va felicitar els assistents per cultivar “el cap, el cor i les relacions” en aquests espais de trobada.
Habitatge, treball i autonomia
En el terreny més social, Caram va parlar del drama de l’habitatge i dels lloguers abusius, i va explicar que la seva entitat ha gestionat milers de lloguers per ajudar persones a recuperar la llibertat i l’autonomia. Va defensar que les ajudes socials no es converteixin en una finalitat en si mateixes, perquè l’objectiu és que la gent pugui treballar. Va demanar una mirada que no jutgi, que “sintonitzi amb la realitat de l’altre» i que també li reclami responsabilitat envers el país que l’acull.
Un toc d’atenció: «Despertem-nos»
Va tancar amb una crida a no deixar-se distreure per l’actualitat canviant, de la corrupció i les notícies Constants i que ens mantenen distrets sense adonar-nos de la realitat dels altres, no deixar-nos confondre per les cortines de fum que molts mitjans de comunicació ens planten davant nostre. Va evocar el moviment dels indignats de la plaça de Catalunya com a exemple d’una societat que es desperta, i va assegurar que és necessari “no deixar de viure amb els peus a terra i amb els altres”. Caram va afirmar que per al poder, “practicar la proximitat és perillós”. La crida a “humanitzar la humanitat des del quilòmetre zero”.
Del voluntariat a la proximitat
Sor Lucía Caram va assegurar que cal formar persones i que els infants i els joves han de sentir que algú els acompanya, encara que no sempre els entengui. Va advertir que, després de la pandèmia, la participació dels joves en el voluntariat és mínima, en part perquè «han d’estudiar, treballar i tirar endavant» en un context molt complicat. Per això va demanar tenir referents per a les noves generacions i recuperar la passió per ajudar i associar-se.
Va citar Sant Joan de la Creu, que després dels seus vols místics va preguntar: “¿En qué os entretenéis?”, una interpel·lació que va traslladar a qui té oportunitats a l’abast.
Ucraïna, de prop
La religiosa dominica va explicar que va viatjar a la frontera per recollir persones refugiades. “Parlo d’Ucraïna, d’allò que he viscut”, va dir. Davant dels conflictes, des de la guerra fins als desacords entre veïns, va demanar no abocar “gasolina al foc” i intentar entendre quin és realment el problema. Va atribuir a la desconfiança social bona part dels mals actuals.
Sor Lucía Caram explicava la terrible experiència d’una dona ucraïnesa tot just quan va arribar al país envaït per Rússia:
“Una dona jove m’explicava, al jardí de casa seva, a Ucraïna, que aquí mateix els russos havien matat al seu fill de setze anys. Llavors, va sortir desesperada al carrer a demanar ajuda i es va trobar que els soldats estaven disparant als seus veïns. Practicaven la seva punteria i s’ovacionaven quan mataven a algú. En tornar a entrar a casa seva, aterrida, es va trobar que estaven violant a la seva filla adolescent”.
Això declarava la religiosa, tot donant testimoni de la situació que es va trobar als territoris ocupats per Rússia i alliberats posteriorment per l’exèrcit Ucraïnès.
Compassió compartida
Sor Lucía Caram va tancar amb el relat evangèlic de la multiplicació dels pans i els peixos, que va llegir com una història de “gent que comparteix el poc que té”. Va defensar la “compassió compartida” i va deixar una pregunta perquè cadascú se la faci: “Què puc fer perquè algú estigui una mica millor?”
Amb aquesta conferència de la religiosa -del Convent de Santa Clara (o Monastir de Nostra Senyora dels Àngels i Santa Clara)- l’Aula d’Extensió Universitària de Ripollet dona el tret de sortida a una nova temporada de propostes adreçades a la gent gran del municipi.
Notícia relacionada: https://fmwripollet.cat/laula-dextensio-universitaria-per-a-la-gent-gran-de-ripollet-arrenca-el-curs-2026-2027-amb-una-programacio-que-va-de-sor-lucia-caram-a-gaudi/
Invitados a reconstruir, el llibre de Sor Lucía Caram
La religiosa explica a la contraporta: Vinc de la guerra, amb les ferides profundes que deixa una guerra absurda i cruel, i, encara que no he estat en el front, enmig dels bombardejos, he estat al costat de les víctimes, dels ferits, d’aquells als quals els han robat als seus pares, germans, parelles, fills i amics.
Vinc de compartir els silencis dels qui ja no es fan preguntes perquè no troben respostes. Una d’aquestes preguntes sense resposta a tant de dolor és per què, després de tants mesos, el món ja no es recorda d’ells.
He mirat als ulls i he estret la mà de joves, molt joves, que ja no veuran els seus somnis complerts. També he vist el coratge, la valentia, la força i la persistència dels quals no es resignen.
La guerra fa mal. La guerra em fa mal. Les seves ferides han impactat en el meu cor, i us asseguro que sento com un poble es dessagna i mor, implorant una pau o una treva que no arriba.
Per això no puc deixar de clamar i reclamar atenció sobre les víctimes d’aquesta guerra, perquè estan entre nosaltres.
Hem obert corredors humanitaris, i ells i elles no són xifres, ni números, ni estadístiques: són persones. Per elles, avui, en aquestes pàgines, vull recollir el seu record, el seu testimoniatge, i també cridar l’atenció sobretot el que estem fent, des d’aquí, per a ajudar-les a reconstruir la seva esperança.
Plataforma Editorial
