Sota aquest títol vull escriure sobre quatre obres de teatre que tenen la música com a eix narratiu, en diferents formes. En funció de la mida de l’escenari, que no pas de la qualitat, anem de la proposta més gran a la més petita.
Format gran: L’ÒPERA DE TRES RALS, amb música de Kurt Weill i text de Bertolt Brecht, en col·laboració d’Elisabeth Hauptmann, i al seu torn inspirada en l’òpera satírica The Beggar’s Opera estrenada per John Gay el 1728. Aquest nou muntatge en català s’ha estrenat al Teatre Lliure-Sala Fabià Puigserver, amb direcció escènica de Marta Pazos i direcció musical de Dani Espasa.
És una peça que critica de forma despietada el capitalisme. Es va estrenar a Berlín el 1928, però l’arribada al poder de Hitler el 1933 va provocar el final de les seves representacions al territori alemany i l’exili dels seus autors. Ambientada a Londres, el seu protagonista és Macheath, cap, d’una banda, de lladres que s’entén molt bé amb el cap de policia i que en casar-se amb la filla dels Peachum, un matrimoni que lidera una xarxa de falsos mendicants, es veurà perseguit pel poder i traït per una prostituta amiga. Com es veu amb aquesta mini línia argumental, els membres dels baixos fons en són els protagonistes com també la corrupció generalitzada.
És una obra molt rica i complexa, amb una esplèndida col·lecció de temes musicals (el més famós dels quals és aquell que nosaltres coneixem com a “Mac el Navalla” que ha estat versionat centenars de vegades) i que a l’escenari del Lliure no sempre s’entenen amb la claredat que caldria. És una pena. Marta Pazos, la directora, que aquest estiu ens va oferir una molt acolorida versió de l’òpera Le nozze di Figaro de Mozart al Liceu, ara s’ha inclinat per la grisor més arrelada, ja que tot és gris: el decorat (que recorda una mica l’amfiteatre del Teatre Grec on aquest muntatge va veure la llum el passat juliol), el vestuari i la caracterització dels personatges (excepte el llampant verd llimona dels cabells de Macheath, que interpreta molt briosament en Nao Albet).
La banda de falsos mendicants són coloms, que ja són grisos de per si; però tot plegat dona un aire molt, massa uniforme a tot el muntatge i fins i tot, un pèl tristot. A mi no m’ha acabat de convèncer, amb algunes resolucions visuals més o menys excèntriques i un vestuari general també més aviat extravagant, i tot, repeteixo de color gris. Però la força de la sàtira i la crítica que planteja, en els temps que corren, encara es força vigent. Estarà al Teatre Lliure de Montjuïc fins a l’11 d’octubre.
Format mitjà: TOT FENT “LA BELLA HELENA”. Ara ens n’anem al Lliure de Gràcia, on en l’any en què aquesta institució teatral celebra el seu 50 aniversari, han volgut recuperar l’esperit de la seva fundació amb el record d’un dels primers muntatges, com va ser “La bella Helena”, opereta bufa de Jacques Offenbach, estrenada el 1864, i que el Teatre Lliure va estrenar el 1979 (es poden veure filmacions d’aquest muntatge al llarg de tot l’espectacle). L’operació de rescat ha estat encomanada a Miquel Mas Fiol, que s’ocupa de la nova dramatúrgia i direcció de l’espectacle, amb set intèrprets que es multipliquen en altres. No és una nova adaptació de l’opereta original, sinó una excusa per parlar d’altres temes, com reflexions sobre el fet teatral i el que representa per als qui actuen; ja que la trama se segueix de forma molt tèbia, només es canten totalment o parcialment uns pocs temes, perquè les interrupcions són constants, per plantejar problemes entre els membres de la companyia, fins i tot, per fer partícips d’alguns espectadors en moments concrets, una opció que em va fer pensar en diverses ocasions, en els espectacles de La Cubana.
Per a Mas Fiol aquest plantejament més aviat rebel respecte als originals que toca no és gens estrany (la temporada passada vam poder gaudir del seu acostament gens ortodox al musical “Les Miserables” dins la seva anomenada “Trilogia Milenial”). A mi m’ha semblat un muntatge força irregular, on es combinen moments molt encertats i amb força gràcia amb altres totalment fora de lloc, per exemple les diverses ironies verbals i visuals que li dediquen al director Lluís Pasqual que, cal recordar, és una figura cabdal dins la història del Teatre Lliure. Una cosa és fer una “gracieta” (que fins i tot n’hi ha alguna a l’actual director del Lliure, Julio Manrique) i un altre és l’escarni continuat a què és sotmès en Pasqual, per mi del tot innecessari. Tot fent “La Bella Helena” es pot veure al Lliure de Gràcia fins al 18 d’octubre.
Format petit: DESPRÉS DE NOSALTRES, un musical de petit format, escrit i dirigit per Jumon Erra, amb música de Miquel Tejada, i protagonitzat per dos joves actors, Júlia Jové i Xavi Navarro, que s’està representant a l’Espai Texassota el lema “Es pot ser amic d’una exparella?”, perquè aquesta és la línia argumental del musical; les trobades d’una exparella d’amants, on ella no vol perdre el contacte i ell, no ho té tan clar, ja que tots dos tenen sentiments diferents respecte a la seva situació personal i afectiva. En un moment determinat, la parella recorda una tarda en què van veure una pel·lícula del director francès Éric Rohmer, un cineasta que va fer de l’art de la paraula i les relacions personals un dels leiv motiv de les seves esplèndides pel·lícules. La referència no és gens gratuïta, ja que encara que no es diu enlloc, Rohmer va escriure una única obra de teatre, Trio en mi bemoll, estrenada el 1988, i que en anys posteriors va tenir diversos muntatges en català (jo en recordo un al Teatre Condal, amb Sílvia Munt i Pep Munné), que tot just ens presenta les diferents trobades d’una parella d’examants. No pot ser, doncs, gens casual.
Potser perquè no s’han negociat els drets (hipòtesis) Erra amplia la trama principal amb algunes digressions que fa que els dos personatges s’hagin de desdoblar (per exemple en la germana d’ella i en un productor interessat en la música que compon ell, com també en una subtrama de corrupció financera en un negoci de patinets d’un altre amant d’ella). Aquestes digressions permeten lluir-se als dos intèrprets, pels canvis dinàmics que han de fer, però, vaja, el nucli principal són les trobades i converses entre l’exparella. És una proposta molt fresca, entretinguda, amb cançons molt agradables (la música en directe la toca Andrea Mir, que també intervé en moments puntuals). Una proposta doncs molt reeixida, que es pot veure a l’Espai Texas fins al 15 de novembre.
Format mínim: BEETHOVEN, una conferència o classe magistral sobre el músic alemany que han concebut i codirigit Xavier Albertí i Albert Arribas, i que ens és oferta per Xavier Albertí, també un gran músic ell mateix, virtut que li serveix per il·lustrar musicalment amb peces de Beethoven, aquesta conferència. Òbviament, el plantejament inicial és tremendament didàctic, per fer ben palès la importància cabdal del geni sord en la història de la música, però també per situar-lo com a referent històric, estètic i musical, de tota la cultura que el va seguir des del segle XVIII fins al moment actual. Ho fa amb un text on apareixen conceptes filosòfics, estètics, històrics, i de la cultura popular. Això podria fer pensar en una proposta feixuga, però és tot el contrari.
Albertí sap incorporar una mica de sentit de l’humor i sornegueria, que no treu gens de rigor al conjunt, però que ajuda a mantenir l’interès de l’espectador. A mi em va semblar apassionant, i hauria agraït que la peça hagués durat més dels vuitanta minuts que dura. Es pot veure, ja en segona temporada, al Teatre La Fàbrica – Teatres del Farró de Barcelona fins al 19 d’octubre, i al Teatre Municipal de Montcada i Reixac el 19 de novembre. I per mi, és totalment imperdible.
Joana Raja/Crítica Teatral
