Hi ha notícies que semblen tretes d’un acudit i que, com més les rumies, més feredat fan. La d’en Miquel, el veí de Mataró sancionat amb 1.733 euros per plantar arbres, restaurar bancs i arreglar el paviment del seu carrer, és exactament això: un acudit que, de tan real, deixa de fer gràcia.
Hi ha dues qüestions que no s’haurien de barrejar, tot i que l’Ajuntament de Mataró s’entossudeixi a fer-ho. Una cosa és si és jurídicament correcte que un particular intervingui a la via pública sense permís. L’altra, ben diferent, és si és moralment defensable sancionar amb aquesta duresa algú que ha fet, amb els seus propis diners, allò que l’administració no va ser capaç de fer en anys.
Perquè aquí no parlem d’algú que un dia es va llevar amb ganes de jugar a ser regidor d’Urbanisme. Parlem d’un veí que porta des del 2021 reclamant que es reparés un paviment malmès per unes obres d’alta tensió executades, per cert, de manera deficient. Quatre anys de reclamacions. Quatre anys de silenci administratiu, de papers que es perden, de departaments que es passen la pilota els uns als altres. I quan, cansat d’esperar, decideix agafar la iniciativa, la resposta institucional és tractar-lo de vàndal.
Això no és un exemple aïllat: és el retrat exacte del laberint burocràtic amb què es troba qualsevol ciutadà que vol que l’administració li resolgui un problema. Voler un permís d’obres menors, una llicència, una simple reparació al carrer, pot convertir-se en un Via Crucis d’instàncies, silencis administratius i respostes ambigües. Mentrestant, el desperfecte segueix allà, el veí ensopega, i ningú n’assumeix la responsabilitat amb la mateixa celeritat amb què després es reparteixen sancions.
Dit això, també cal ser honestos: no, no és correcte, en sentit estricte, que un particular actuï sobre la via pública sense autorització. Les normes existeixen per un motiu, i no tothom té els coneixements tècnics per garantir que una intervenció és segura o adequada. Si demà cadascú decidís reformar el carrer segons el seu criteri, el resultat seria un desori. Fins aquí, l’argument de l’Ajuntament té una base legal innegable.
Però la llei, aplicada sense sentit de la proporció, deixa de fer justícia per convertir-se en un exercici de poder. I això és el que sembla haver passat a Mataró. Perquè la resposta a una acció benintencionada, encara que tècnicament irregular, no hauria de ser equiparar-la a un acte vandàlic. Hi ha un abisme entre qui trenca un banc per gamberrisme i qui en restaura un de trencat pagant-lo de la seva butxaca. Confondre’ls, o tractar-los amb la mateixa vara de mesurar, no és fer complir la llei: és no saber-la aplicar amb criteri.
El més trist de tot plegat és que aquest cas s’hagi hagut de fer viral, que hagin calgut milers de mostres de suport a les xarxes perquè algú s’aturi a pensar si potser l’administració s’ha equivocat. Perquè el problema de fons no és en Miquel i els seus arbres. El problema és una administració que triga anys a resoldre allò que li correspon, i que després reacciona amb una fermesa exemplar només quan es tracta de sancionar, mai quan es tracta de complir.
Si les institucions volen que els ciutadans confiïn en els canals oficials, el primer que han de fer és que aquests canals funcionin amb la mateixa diligència amb què s’envien les notificacions de sanció. Mentre això no passi, no ens hauria d’estranyar que cada cop més veïns, cansats d’esperar, decideixin agafar la brotxa, la pala i els seus estalvis, i fer allò que ningú més fa per ells.
