El BCN Film Festival, celebrat entre el 16 i el 24 d’abril d’enguany, ha arribat a la seva 10a edició, plenament consolidada com una de les cites cinematogràfiques de l’any a la ciutat de Barcelona. A més a més, ha coincidit amb la celebració del centenari dels Cinemes Verdi, al barri de Gràcia, la seva seu principal, factor que ha donat encara més brillantor al festival, ja que s’han posat en marxa les obres per ampliar les 9 sales actuals a 11, cosa sempre d’agrair dins el paupèrrim sector de l’exhibició cinematogràfic. A banda dels cinemes Verdi, el festival ha desplegat activitats en altres indrets de la ciutat, com la Casa Seat, l’Institut Francès, centres cívics o la Biblioteca Jaume Fuster, que ha acollit una exposició sobre el centenari dels cinemes; una efemèride que s’ha vist completada amb l’edició del llibre Cines Verdi 100 1926-2026, de Josep Maria Contel, Enric Pérez i Paz Recolons.
El festival va inaugurar-se amb una estupenda producció catalana, Viatge al país dels blancs, de Dani Sancho, que narra la peripècia real d’Ousman Umar, que va sortir de Ghana sent adolescent per arribar fins a Barcelona, on viu perfectament integrat. Un film molt necessari, quan avui dia es criminalitza a la immigració per part de sectors com l’extrema dreta, ja que aquest film ens diu precisament tot al contrari. I com a cloenda van projectar una deliciosa barreja de comèdia i thriller, la francesa Asesinato en la 3a planta de Rémi Bezançon, clarament inspirada en La finestra indiscreta de Hitchcock; un excel·lent exemple de cinema comercial, ben fet, per connectar amb el gran públic.
El BCN Film Festival va projectar un total de 90 títols (19 amb caràcter d’estrena mundial) que es reparteixen entre les diferents seccions: Oficial, Oberta, Cinema amb Gràcia, o el cicle Imprescindibles, que servia per fer un recorregut pels cent anys d’història dels Cinemes Verdi, començant pel primer film que es va projectar el 1926, Los naúfragos deldestino de Roger de Châteleux i acabant amb el documental La vida és Verdi de Berta García Lacht, que sota la guia de dues nenes ens endinsa en la implicació dels cinemes en la vida de la vila de Gràcia. Entremig, un bon grapat d’obres mestres del cinema que s’han projectat en les seves pantalles, com per exemple, Encadenados d’Alfred Hitchcock, una escena de la qual ha servit d’imatge identificativa de tot el festival i de les projeccions.
El Jurat, compost per Àngels Gonyalons, Miki Esparbé i Joaquim Oristrell va considerar que el millor film de la Secció Oficial era La isla de Amrum, de Fatih Akin, veredicte amb què coincideixo plenament, ja que és una pel·lícula extraordinària, ambientada en una llunyana illa alemanya a les acaballes del règim nazi, tot vist des de la perspectiva d’un nen membre de les Joventuts Hitlerianes; un nen, Jasper Billerberck, que també va merèixer una menció especial per la seva extraordinària tasca. Solomamma, de la noruega Janicke Askevold, va marxar amb tres importants guardons: millor actriu, en la figura de Lise Loven Kongsli, i millor guió, una història sobre una dona soltera, mare per inseminació artificial i que acaba coneixent al donant de l’esperma, relació que provocarà alguns problemes. Un tema molt interessant per un film que també va guanyar el Premi de la Crítica. El millor actor va ser el francès Reda Kateb, per La copia perfecta, de Jean-Paul Salomé, sobre el cas real de Jan Bojarski, un refugiat polonès que va esdevenir falsificador de la moneda francesa i que va fer anar de corcoll a la policia gal·la durant quinze anys. Un film molt entretingut i un bon premi.
A banda dels premis atorgats als curts, que no vaig veure, hi ha també dos films guardonats que tampoc vaig poder veure: són Por qué no escribo nada, documental sobre Carmen Laforet, d’Isabel Fernández, premiat per la banda sonora de Belén A. Doroste, i Primavera, de Damiano Michieletto, guardonat com a millor director, en un film que també va guanyar el de millor muntatge. Curiosament, era un dels tres films sobre cors de cantants que s’han projectat al festival. Aquest tenia l’interès afegit de què el director de la formació musical era nada menys que Antonio Vivaldi. Els altres dos films són The Choral, de Nicholas Hytner i Las chicas de Praga, d’Ondrej Provaznik, on el cor era només l’excusa per explicar assumptes més foscos, com els abusos a menors; un film que també va merèixer una menció interpretativa a una de les adolescents protagonistes.
Dins d’aquesta secció, a mi també em van semblar interessants el film francès You Found Me (de títol original: L’àme ideale, d’Alice Vial), sobre una metgessa que pot veure als morts i que troba l’amor de la seva vida precisament en un home que ha mort en un accident on ella ha estat implicada. També va ser interessant comprovar com l’Aràbia Saudita vol mostrar al món que és un país molt més modern que altres països de cultura musulmana que són molt retrògrads en el tractament a les dones. El film és Unidentified, dirigit per Haifaa Al-Mansour, un thriller on una jove aspirant a policia s’implica en la investigació de l’assassinat d’una noia que ha aparegut enmig del desert. Al llarg de la trama veiem a dones sense vel en espais públics, dones conduint soles, etc. El desenllaç és totalment sorprenent, i no m’estranyaria gens que d’aquí res Hollywood ens oferís un remake.
De la Secció Oficial (Fora de Competició), voldria destacar el film Palestine 36, d’Annemarie Jacir, rodat a terres palestines, i que ens mostra com el conflicte entre Israel i Palestina no va començar abans-d’ahir, com qui diu, sinó que ha bullit durant quasi un segle; també Corredora, de Laura García Alonso, que va incidir en la temàtica de les malalties mentals, molt present en diversos films; aquí enfocat en la pressió que sent una noia, atleta de competició; i també Un hijode Nacho La Casa, que, de forma delicada i una certa fantasia, exposa com el dolor es pot amagar en un nen aparentment feliç, una prodigiosa interpretació d’Ian Cortegoso, de només vuit anys. Aquesta secció també va acollir la que jo considero la pitjor pel·lícula del certamen, El anfitrión, una coproducció internacional amb participació catalana, de Miguel Ángel Jiménez, que va permetre, això sí, portar al festival a la màxima estrella internacional que ens ha visitat, l’actor nord-americà Willem Dafoe, que interpreta a un magnat grec, clarament inspirat en Aristoteles Onassis.
Malgrat l’esgotament que provoca un festival, on hem de veure una mitjana de quatre pelis diàries, com a mínim, encara vaig tenir temps de gaudir de dos extraordinaris documentals vistos en la Zona Oberta: Homenatge a Catalunya, de Frédéric Goldbronn, on, resseguint la icònica obra literària de George Orwell, va oferir un riquíssim mosaic d’imatges d’arxiu filmades en la mateixa època en què Orwell ens va visitar. El segon documental va ser The Ozu Diaries, de Daniel Raim, que durant més de dues hores fa un recorregut extensiu per la vida i obra de Yasujiro Ozu, un dels grans directors japonesos, mort el 1963; tot un regal cinèfil que fa justícia a un dels mestres indiscutibles del Setè Art.
Una edició, doncs, que es pot considerar com a molt notable i que, sota l’experta direcció de Conxita Casanovas, camina ja cap a l’11a edició, que se celebrarà del 15 al 22 d’abril de 2027. L’esperem amb il·lusió.
Joana Raja/Crítica cinematogràfica
fmwripollet.cat
