La veu indòmita del saxo alt que va pontificar el bebop i l’avantguarda
La història del jazz s’escriu a través dels seus marges més expressius i viscerals, i el nom de Jackie McLean ocupa un lloc fundacional. Nascut a Harlem el 17 de maig de 1931 i mort a Hartford el 31 de març de 2006, aquest saxofonista alt, compositor i pedagog va ser molt més que un deixeble aventurat: va esdevenir un pont viu entre l’ortodòxia del bebop i les turbulències d’allò que s’havia de batejar com a post-bop i free jazz.
La biografia de McLean es llegeix pràcticament com una crònica de la reialesa del jazz modern. De ben petit, orfe de pare, va trobar refugi sota l’ala d’uns veïns de barri que responien als noms de Thelonious Monk, Bud Powell i, sobretot, Charlie Parker. “Bird” va ser el seu mentor absolut; d’ell va absorbir el vocabulari harmònic i la urgència improvisadora, però McLean no va trigar a esculpir un so propi, inconfusiblement agut, tallant i carregat d’una angoixa dramàtica que fregava de manera deliberada la intencionalitat tonal.
A l’institut, la seva agenda ja avançava el futur del gènere, compartint escenari amb Sonny Rollins i Kenny Drew. El salt a la primera línia professional va arribar de forma fulgurant: amb tot just dinou anys, va deixar la seva empremta gravant al costat de Miles Davis a l’emblemàtic disc Dig (1951). Al llarg de la dècada de 1950, McLean es va consolidar com una peça indispensable del hard bop, col·laborant estretament amb el bateria Art Blakey (a les files d’Art Blakey and the Jazz Messengers) i amb el baixista Charles Mingus, una altra força de la natura temperamental.
Tanmateix, el sostre de la seva carrera com a creador va arribar sota el segell Blue Note Records durant els anys seixanta. Lluny de conformar-se amb la comoditat de l’èxit comercial, McLean va abraçar les inquietuds de les noves avantguardes. Treballs com Let Freedom Ring (1962) o Destination Out! (1963) van documentar la seva transició cap a un terreny on les estructures tradicionals es dissolien en favor d’una llibertat expressiva radical, tot i mantenir sempre una sòlida lògica melòdica i un blues latent.
A partir de finals dels anys seixanta, l’art de McLean va trobar un nou canal de transmissió en la docència. Instal·lat a Connecticut, va començar a ensenyar a la Universitat de Hartford el 1968, on el 1980 va fundar formalment el departament de música afroamericana, batejat el 2000 com a Jackie McLean Institute of Jazz. Allà, lluny dels focus de Nova York, va exercir de mentor per a una nova generació d’intèrprets.
El seu llegat va rebre el reconeixement oficial de la indústria i les institucions nord-americanes quan la National Endowment for the Arts li va concedir el guardó de Jazz Màster l’any 2001, poc abans que la seva mort el 2006 tanqués una de les trajectòries més honestes i intransigents de la música afroamericana del segle XX.
