Buddy Guy (George Guy, Lettsworth, Louisiana, 30 de juliol de 1936) és una de les figures clau del blues elèctric i un dels grans responsables d’haver connectat el blues tradicional amb el rock. Fill d’una família de treballadors del camp, de ben petit ja experimentava amb la música: quan tenia set anys es va construir un instrument rudimentari de dues cordes, abans d’aprendre a tocar una guitarra convencional.
Els inicis i l’arribada a Chicago
Durant els anys cinquanta va començar a actuar professionalment a la zona de Baton Rouge. Va rebre la influència de Guitar Slim, B.B. King, John Lee Hooker, Muddy Waters i Howlin’ Wolf, però molt aviat va desenvolupar un estil propi i intens, basat en una guitarra potent i distorsionada i en una manera de tocar física i teatral.
El 1957 es va traslladar a Chicago, aleshores un dels grans centres mundials del blues, on va conèixer músics com Muddy Waters, Otis Rush, Magic Sam i Junior Wells. La seva fama va créixer sobretot gràcies als concerts, en què tocava la guitarra darrere del cap, passejava entre el públic i feia servir el volum i la distorsió com a part de l’espectacle.
El 1959 va fitxar per Chess Records, on va participar en moltes sessions al costat de Muddy Waters, Howlin’ Wolf, Sonny Boy Williamson i Koko Taylor. Tanmateix, el segell no sempre va saber aprofitar el seu estil agressiu, allunyat del so més tradicional de la casa.
Als anys seixanta es va convertir en un referent per als joves músics britànics i nord-americans que descobrien el blues. Eric Clapton, Jimi Hendrix, Jeff Beck, Jimmy Page i, més tard, Stevie Ray Vaughan es van deixar influir per la seva manera de tocar i pel seu concepte de l’actuació en directe.
Un reconeixement tardà
Malgrat el prestigi entre els músics, l’èxit comercial no va arribar fins al 1991 amb Damn Right, I’ve Got the Blues, un disc que va recuperar el blues elèctric per a una nova generació i li va donar el primer Grammy. Més endavant va publicar un altre àlbum fonamental, Feels Like Rain. Des dels anys noranta ja és una llegenda: va entrar al Rock and Roll Hall of Fame (2005), va rebre el Grammy Lifetime Achievement Award (2015) i ha estat distingit amb la National Medal of Arts i el Kennedy Center Honor.
Un altre pilar de la seva trajectòria és Buddy Guy’s Legends, el club que va obrir a Chicago el 1989 i que s’ha convertit en un dels espais més emblemàtics per escoltar blues en directe.
Una llegenda encara activa
Ha continuat gravant i actuant durant dècades, amb discos com Sweet Tea (2001), Skin Deep (2008), Living Proof (2010), The Blues Is Alive and Well (2018) i The Blues Don’t Lie (2022). El 2025 va publicar Ain’t Done with the Blues, reafirmant el seu compromís amb una tradició de la qual és un dels últims grans representants.
Més que un simple guitarrista, Buddy Guy és el pont entre el blues de Muddy Waters i Howlin’ Wolf i el rock d’Hendrix, Clapton o Stevie Ray Vaughan. El seu so visceral, la veu trencada i el seu geni escènic el fan imprescindible per entendre l’evolució del blues i de la guitarra elèctrica a la segona meitat del segle XX.
