Dirs.: Yuval Abraham i Rachel Szor. Estats Units – el Regne Unit, 2026. 80’
Dos dels cineastes vinculats al documental No Other Land, els israelians Abraham-Szor, continuen furgant en la tragèdia del poble palestí, amb un altre documental esfereïdor sobre el genocidi que s’està perpetrant a Gaza. Aquesta vegada ho fan entrevistant a oficials dels serveis d’intel·ligència d’Israel, que emparats en la foscor i l’anonimat (totes les entrevistes estan filmades de nit i amb els rostres enfosquits i les veus distorsionades, als terrats de Tel Àvid), expliquen amb pèls i senyals els mecanismes usats per matar als membres de Hamàs (o als que es consideraven que ho eren), amb control telefònic a distància i ús de la IA. Així un cop localitzats aquest “objectius humans” es procedia al seu assassinat, encara que es constatés que allà on s’enviava el míssil hi havia un munt de civils innocents, és igual que fossin dones, nens o ancians, que també en serien víctimes. Aquestes víctimes col·laterals són anomenades “naza”, una manera més de deshumanitzar als palestins.
El documental és brutal en explicitar aquests mecanismes de deshumanització i assassinat i això que només al final de la pel·lícula s’inclouen algunes imatges del resultat de tals accions, ja que el film està centrat bàsicament en les entrevistes, filmades sempre de nit mentre al fons veiem les llums de la ciutat i les televisions enceses en moltes cases. I cal tenir en compte que els testimonis que surten s’estan jugant també la vida, si es descobreix qui són.
No Other Land ja va molestar moltíssim al govern israelià i als sectors més ultradretans d’Israel; de fet, els cineastes van patir la incomprensió de les seves pròpies famílies, i aquestes, en algun cas, van ser atacades per colons de l’extrema dreta. I quan a alguns dels palestins que van participar en aquell documental, senzillament han estat assassinats. Ara, aquest nou film, guardonat amb el Premi Especial del Jurat al darrer Festival de Venècia, el govern israelià no sols ha contraatacat dient que explica mentides, sinó que ha amenaçat en retirar la nacionalitat als seus directors. Prova de què realment el film ha posat el dit en la nafra i ha donat llum a una veritat incòmoda que es vol amagada per sempre.
Jo confio en el fet que aquest film, tan necessari com valent i oportú, arribi a les portes de l’Oscar i si pot ser, que el guanyi, per tenir encara més difusió internacional. I tant de bo, que films com No Other Land, com La veu d’Hind (que es podrà veure a Ripollet el 17 de febrer de 2027) i aquest siguin proves contundents del genocidi perpetrat contra els palestins i serveixin per condemnar a Benjamin Netanyahu, a Itamar Ben-Gvir (actual ministre de Seguretat Nacional d’Israel) i a tot aquest govern genocida davant el Tribunal Penal Internacional. Ja sé que és difícil; però l’esperança és la darrera cosa que hem de perdre.
Joana Raja/Crítica Cinematogràfica
