Aquest nom, cobdícia, abraça el desig excessiu i desmesurat d’adquirir i acumular riquesa o béns materials. És l’afany intens de posseir diners o propietats, sovint sense importar els mitjans per aconseguir-ho. Un substantiu tan perillós com avarícia, avidesa, rapacitat o cupiditat, sinònims que també haurien pogut formar part del títol d’aquest article d’opinió.
Són paraules que haurien de ser presents en el debat que aquestes setmanes ocupa tantes hores als mitjans, tanta tinta i tanta imatge. El problema de l’habitatge pot arribar a decidir el destí d’un govern capficat a exhaurir la legislatura, que veu com el seu desig li llisca entre els dits com la sorra de la platja.
Cal obligar tanta gent a malviure, o a fer-ho amb l’angoixa constant de perdre l’habitatge, o pitjor, l’habitació que té llogada? I tot per culpa d’una colla de cobdiciosos, a qui l’avarícia els surt per les orelles: els propietaris de tants habitatges -o potser no de tants- llogats a treballadors i treballadores que no poden sostenir la seva vida per culpa de l’avidesa de qui els esprem amb els lloguers.
Sempre es diu que els joves d’avui, els principals perjudicats, viuran pitjor que els seus pares, quan hauria de ser a la inversa. És cert que el jovent no hi veu sortida. Molts s’han format per gaudir d’una bona feina i d’una situació, no privilegiada, sinó digna, per afrontar el futur amb garanties, i veuen com l’especulació i l’explotació se’ls mengen. Precarietat, pisos minúsculs a preus desorbitats, lloguers de luxe per a 60 metres quadrats: intolerable!
I el patiment i l’angoixa dels pares i mares que s’han deixat mitja vida treballant per pagar els estudis dels fills i que veuen els fills, fracassant. No és tolerable.
Però la indignació, per justa que sigui, no és l’únic camí. L’advocat Pablo Feu explicava amb claredat al programa Més Nitde TV3, entrevistat per Marina Romero, com d’inoperants ha estat l’administració davant d’aquest problema gravíssim: quaranta-set anys després de l’aprovació de la Constitució, els poders públics no han adoptat cap mesura efectiva contra l’especulació immobiliària, tot i que el text constitucional els ho permet. Per a Feu, és un “problema de maduresa política i institucional”.
La seva tesi parteix de tres articles. El 33 emparà la propietat privada i l’herència; el 38, la llibertat d’empresa; el 47, el dret a accedir a un habitatge. Durant gairebé cinc dècades, ens diu, s’ha fet creure que els dos primers xoquen amb el tercer, quan en realitat són absolutament complementaris. El constituent va fixar una economia de lliure mercat, on especular és legítim, però va voler blindar l’habitatge perquè és alhora un actiu econòmic i un dret universal. Com l’aigua: un bé que tothom necessita i que no es pot deixar només en mans del mercat.
La crítica de Feu és contundent: en quaranta-set anys, “ni una” mesura efectiva. L’única excepció seria la llei que limita els preus del lloguer, de caràcter voluntari, que segons les seves dades 14 de les 19 comunitats autònomes presumeixen de no aplicar ni voler aplicar (xifra que no s’ha pogut contrastar). Sense “cap dic de contenció”, la bombolla s’infla sense fre. I la responsabilitat és, segons ell, “exclusivament del poder públic”, repartida de manera transversal: de la UCD al Govern actual del PSOE i, en l’àmbit català, “des de Tarradellas fins a Illa”, perquè l’habitatge és competència autonòmica.
Europa, mentrestant, ens fa d’espill. Alemanya, els Països Baixos i Dinamarca sí que actuen contra l’especulació, per mandat de la Unió Europea. El Consell i el Parlament Europeu han elaborat una proposta de norma que identifica l’especulació immobiliària com el gran problema de l’habitatge al continent i que obligaria els estats a limitar tant els lloguers com les compres. Aquí, Feu, mostra una contradicció: quan Catalunya ha intentat limitar les compres, el Consell de Garanties Estatutàries ho ha considerat inconstitucional, cosa que, a parer seu, evidencia que el problema afecta fins i tot els òrgans consultius.
El diagnòstic és, doncs, que les administracions s’han limitat a aprovar regulació d’urgència i a subvencionar el mercat perquè assoleixi el preu que el mateix mercat “vol”, en lloc de fer-lo baixar, que és el que, segons Feu, exigeix la “sacrosanta e inamovible Constitució de l’Estat”, amb l’argument que la propietat i l’activitat econòmica són “intocables”. La conclusió de Pablo Feu, és una advertència social: la gent surt al carrer quan està ofegada, i davant una malaltia greu només s’han posat “tiretes” quan el que calen són “vacunes”.
Com era la frase? “It’s the economy, stúpid”: “és l’economia, estúpid!”. És clar que, els cobdiciosos són l’economia i nosaltres, els imbecils. O ho girem, o ens menjaran. Bé, de fet, ja ens estan cruspint.
