El ser querido (L’ésser estimat)
Dir.: Rodrigo Sorogoyen. Espanya-França, 2026. 135’
Cronos
Dir.: Fernando González Molina. Espanya-Catalunya, 2026. 118’
Després de la pausa estival, la cartellera cinematogràfica s’anima i per una feliç casualitat, coincideixen amb pocs dies de diferència l’estrena de dos dels films més esperats de la temporada. Són El ser querido, de Rodrigo Sorogoyen i Cronos de Fernando González Molina.
El film de Sorogoyen es va presentar en la darrera edició del Festival de Canes, i llavors es va comentar la similitud argumental amb el film noruec Valor sentimental, de Joachim Trier, però vistos els dos films, l’única cosa en comú que tenen, és un punt de partida similar: en les dues, un director de cinema ofereix el seu nou film a la seva filla, també actriu, amb qui ha estat distanciat molts anys. Fins aquí la semblança. Però el tractament argumental i narratiu que segueixen tots dos films són radicalment diferents. Sorogoyen se centra més a mostrar el rodatge i les dificultats que comporta quan has de rodar amb un gran equip una pel·lícula històrica (el film que es roda és sobre el Sàhara espanyol en 1932).
Sorogoyen fa pivotar el seu film entre dues grans escenes: una és la que obra la pel·lícula; el primer contacte després de molts anys entre el pare i director cinematogràfic (interpretat per Javier Bardem) i la seva filla, una actriu que treballa molt precàriament (Victoria Luengo). És una escena llarga, més de 20 minuts, una conversa mentre dinen, resolta gairebé en primers plans de tots dos, i que ja planteja la tensió i distanciament entre ells. La segona escena passa també en un dinar, però de ficció, en el film que s’està rodant, i posa en evidència la personalitat més o menys tòxica i autoritària del personatge del director, però que fa palès que l’abisme entre pare i filla no és només personal, també transcendeix l’àmbit artístic. La resta del film va mostrant altres petits incidents del rodatge i entre altres personatges, tot i que sense la intensitat de les dues escenes indicades. Sorogoyen ha construït, amb la seva guionista habitual, Isabel Peña, un film notable, però un pèl irregular; on l’emoció està absent i on el cineasta utilitza aleatòriament el blanc i negre i el color i canvia de format, sense que jo tingui clars els criteris d’utilització. Potser una segona visió del film m’ajudarà a entendre aquest aspecte tècnic.
Com a cinema dins el cinema, és un film molt correcte, i en l’àmbit interpretatiu, Bardem està com sempre, o sigui, superbé, gegantí, i Victoria Luengo està a la seva altura, cosa molt meritòria davant un “monstre” interpretatiu com Bardem. Tot i que per mi es va quedar per sota de les expectatives que jo tenia, em sembla un film ben notable.
Si voleu veure el tràiler: https://youtu.be/ApdPm1KWUcc?si=qcNUJdfA-xVs_iI4
Pel que respecta a Cronos, el film reconstrueix les hores que van seguir al brutal atemptat de les Rambles de Barcelona, el 17 d’agost del 2017, amb el pròleg de l’explosió no prevista pels terroristes el dia abans a Cambrils. Van ser 124 hores d’ençà que la furgoneta va fer el seu descens assassí per la via barcelonina fins que un dels terroristes va ser abatut a Subirats i entremig els fets de Ripoll, d’on era part de la cèl·lula terrorista. Són hores plenes de tensió, en què els Mossos d’Esquadra van haver d’afrontar un dels successos més terribles que s’han viscut a la ciutat comtal.
El film va marcant com es van desenvolupar aquestes hores en cada moment, i l’actuació policial duta a terme, que va desembocar en l’anomenada “Operació Cronos”, o sigui, convertir la ciutat de Barcelona en una mena de gàbia perquè no escapessin els terroristes. També es fa palès les tensions polítiques, amb el xoc dels diferents cossos policials i els dos Governs (l’autonòmic i l’espanyol), sent important recordar que en aquella època el procés independentista estava en ple apogeu i la tensió política era evident; però aquest aspecte, només s’apunta, però no s’aprofundeix. González Molina estructura el film com un thriller, i aconsegueix que la tensió i el ritme no decaiguin en cap moment. Però en ser fets reals (i s’inclouen imatges reals dels informatius de l’època), tan propers en el temps i tan presents en la memòria de l’espectador, és impossible que no t’embargui un sentiment d’emoció i també d’indignació en veure les imatges. Per sort, s’obvia la recreació de l’atemptat mateix, només de les conseqüències i fets posteriors.
Un aspecte molt meritori del film és que tot i que s’ha rodat en les Rambles i carrers propers, part dels escenaris reals dels fets s’han hagut de recrear digitalment, ja que les Rambles porten un munt de mesos en obres. I no es nota res de res. Per acabar, cal assenyalar el notable grup d’intèrprets catalans que hi surten: Enric Auquer, Pablo Derqui (que interpreta al Major Trapero), Mónica López; Xavi Sáez, Diana Gómez i un llarg etc.
En resum, un film francament estimable, tot i que certament dolorós.
Si voleu veure el tràiler: https://youtu.be/XymFT_jUeXY?si=cb4YgMAP7g64XNF1
Joana Raja/Crítica Cinematogràfica
