Obsession. Dir.: Curry Barker. 2025. EUA, 1h48’
Backrooms. Dir.: Kane Parsons. 2026. EUA-Canadà. 1h50’
L’estiu de l’any passat, en aquest mateix espai escrivia sobre els títols que havien renovat el panorama del cinema de terror amb pel·lícules com Devuélvemela (Danny i Michael Philippou) i Weapons (Zack Cregger).
Ara he de tornar al tema perquè aquest estiu les pantalles de cinema acullen dos nous títols que continuen obrint camins nous en el cinema de terror, que són Obsession i Backrooms.
Les dues pel·lícules comparteixen directors encara més joves que els de l’estiu passat (Barker és nascut el 1999 i Parsons el 2005 i, encara més important, comparteixen una trajectòria com influenciadors i creadors de vídeos i curts, molts dels quals es poden veure per Internet. De fet, Parsons és conegut amb el nom de Kane Pixels en el món dels youtubers.
Backrooms sorgeix d’un curt del 2022 que a YouTube ha tingut uns 100 milions de visionaments, un fenomen que va cridar l’atenció dels productors i directors Shawn Levy i James Wan (noms que estan rere de projectes com Stranger Things, La llegada (per Levy) i la saga Saw o Insidious, per Wan), i que van impulsar el pas de Parsons al llargmetratge. A més, ha pogut disposar d’actors del prestigi de Chiwetel Ejiofor i Renate Reinsve, que aquest mateix any ha estat nominada a l’Oscar per Valor sentimental.
Backrooms és un drama psicològic que es desenvolupa en una mena de laberint d’habitacions, passadissos i estances, de diferents mides, llargades i perspectives, que troba el propietari d’una botiga de mobles traspassant una paret de la tenda. Es pot pensar que és un laberint mental de tothom que hi entra? Potser és una interpretació. La veritat és que és un laberint sense sentit, de parets grogues i llums enceses, molt pertorbador, que sembla infinit i on l’home va trobant diverses coses, com mobles apilats, senyals i alguns elements més inquietants que convé no explicar. Quan els protagonistes del film s’endinsen en aquesta mena de món paral·lel a la realitat, un gran desassossec s’apropia de l’espectador, almenys a mi em va passar. Vaig estar en tensió tota la projecció, cosa que, com amant del cinema de terror, agraeixo. Em vaig sentir sorpresa per una proposta gens convencional, que no utilitza els ensurts típics del gènere i que resulta realment hipnòtica i a la que no saps com explicar. De fet, el film fracassa, a parer meu, en voler donar una explicació lògica als fets que hem contemplat durant casi dues hores de pel·lícula, i cau en un cert ridícul. Però atesa l’originalitat de la proposta és un defecte menor per mi, i espero amb interès el nou projecte d’aquest jove cineasta.
Per la seva banda, Curry Barker, ha debutat en el cinema després d’haver rodat, com a actor i director, uns 10 curtmetratges i alguna coseta per a la televisió. I el 2024 ja va fer un llargmetratge, Milk & Serial, que es pot veure a YouTube. He vist alguns d’aquests films primerencs, que són presentats amb la frase “From the mind of Curry Barker” (de la ment de Curry Barker) i són films francament pertorbadors. Amb Obsession parteix d’una premissa no tan original, la d’aconseguir un desig (aquí a través d’unes barretes que s’anomenen “One Wish Willow”) i que és un tema que la literatura i el cinema fantàstic ja han tractat (penseu per exemple, en Aladdin i el geni de la làmpada, que seria la forma amable del tema, o La mà de mico, el relat terrorífic de William Wymark Jacob, escrit el 1902 i que ha estat adaptat nombroses vegades al cinema i el teatre, on aquest objecte concedeix tres desitjos als seus propietaris, però no sempre amb el resultat que ells esperaven). Compte, doncs, amb alló que es desitja.
Doncs això mateix és el que li passa al jove protagonista del film, Michael Johnston, que està perdudament enamorat de la seva companya de feina, Inde Navarrette, i com aquesta no li fa gaire cas, ell expressa el desig de ser estimat per ella, utilitzant una de les barretes esmentades més amunt. No cal dir que els resultats seran desastrosos i el noi entra en un malson progressivament més terrorífic i embogit. En aquesta proposta, potser el tema no és original, però si ho és el tractament de la imatge i enquadres, així com el del so, que fa servir Barker i que provoca autèntics ensurts en l’espectador, ja que ens col·loca en situacions en què sabem que allà passarà alguna cosa i efectivament passa, però no de la manera que una espectadora ja bregada en el gènere com jo ha suposat. I això és molt meritori. I en la part final entra de ple en el terreny del cinema més gore, però curiosament, tampoc abusa.
Bé, estem davant dos films rodats amb uns pressupostos relativament baixos i que han estat uns enormes èxits de taquilla a escala mundial. Però el més important és que ha sorgit aquesta nova onada de cineastes als qui els agrada el cinema de terror, molts dels quals s’han format a Internet i YouTube, lluny de les escoles de cinema i que potser ni tan sols són cinèfils (de fet, Parsons ha confessat que ell no segueix la cultura cinematogràfica tradicional). Bé, cal estar atents a aquests nou talents, als que ben segur, aviat s’afegiran d’altres i veurem fins on arriben. Ara per ara, noms com els germans Philippou, Cregger, Parsons o Barker són la punta de llança d’una nova generació de cineastes que estan renovant el cinema de terror i que esperem que no es quedin només en grans esperances. Jo, almenys, espero amb candeletes, les seves noves propostes, confiant que no en decebran. Ho desitjo de veritat.
Joana Raja/Crítica cinematogràfica
