Les tradicions serveixen per recordar qui som, però també per projectar qui serem. Són un pont entre el passat i el futur, una eina de cohesió que convida a formar part d’una comunitat a totes aquelles persones que, per diferents circumstàncies, encara no han trobat plenament el seu lloc de pertinença.
Les festes populars, els costums i les tradicions són fruit del treball col·lectiu de generacions de veïns i veïnes que, amb esforç i dedicació, mantenen viu un patrimoni que hauria de ser compartit per tothom. Sovint, però, són només uns quants els qui assumeixen la responsabilitat de preservar aquest llegat, convençuts de la importància de no perdre el sentit del “som i serem”, una expressió que sintetitza la continuïtat d’un poble i la seva cultura.
Entre aquestes celebracions destaca la Flama del Canigó, una de les tradicions més emblemàtiques vinculades a la diada de Sant Joan. Més enllà de l’acte simbòlic de repartir una flama, aquesta festa representa la voluntat de mantenir viva l’arrel cultural i de transmetre-la de generació en generació, convertint el foc en la metàfora de la memòria col·lectiva i de la identitat compartida.
El foc ha ocupat un paper central en les cultures mediterrànies des de temps immemorials. Els pobladors primitius veneraven les forces de la natura, especialment el sol i el foc, mitjançant rituals i celebracions. D’aquestes pràctiques ancestrals en deriva la commemoració del solstici d’estiu, una festivitat que celebrava l’arribada de l’època més càlida de l’any amb fogueres que il·luminaven la nit més curta.
Avui, dècades després del seu naixement, la Flama del Canigó continua recorrent pobles i ciutats cada vigília de Sant Joan. Ho fa mantenint viu el missatge que la va inspirar: el d’una comunitat que, a través de la memòria, la cultura i la participació col·lectiva, manté encesa la flama del som i serem.
Però el lema que presideix la celebració d’enguany va molt més enllà d’una simple evocació del passat. En una societat cada vegada més marcada per l’aïllament, l’individualisme i la fragmentació dels vincles comunitaris, una festa col·lectiva com aquesta esdevé també un espai de reafirmació i de pertinença. Serveix per recordar, expressar i reivindicar, amb la veu alta i sense complexos, que «som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol».
Aquest vers emblemàtic de La Santa Espina, juntament amb Els Segadors i El Cant de la Senyera, forma part d’un patrimoni simbòlic que ha acompanyat generacions de catalans i catalanes en la defensa de la seva llengua, la seva cultura i la seva identitat, la defensa del seu país. Són expressions col·lectives que recorden que la perseverança i la resistència han estat, sovint, les eines necessàries per preservar allò que és propi davant de les adversitats històriques.
Pot semblar incòmode haver de reivindicar constantment allò que hauria de ser natural i quotidià. Però aquesta és, precisament, la paradoxa de molts pobles que lluiten per preservar la seva personalitat nacional: haver de defensar cada dia allò que consideren essencial. La normalització del català a tots els àmbits i l’aspiració de tenir un estat independent,continuen formant part d’un desig entossudit per a molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya.
Per això, cada any, quan la Flama del Canigó baixa del cim i encén les fogueres de Sant Joan, no només transporta foc. També transporta una idea, una voluntat i una esperança compartida: la de convertir, en una realitat plena aquell vell anhel que resumeixen carregades de significat aquestes tres paraules: som i serem!
