Aprofitant aquestes setmanes d’aniversari de la Revista Digital de Ripollet, volem compartir la nostra manera d’entendre la comunicació i algunes de les formes amb què fem arribar els continguts als nostres lectors. Per això, us oferim la primera entrega de dos articles d’opinió on reflexionem sobre allò que expliquem, però també sobre la manera com ho expliquem i ho posem al vostre abast.
El món en vertical?
Hi ha alguna cosa profundament natural en la manera com els humans observem el món. Quan obrim una porta i mirem què hi ha dins d’una habitació, no recorrem l’espai de dalt a baix. La mirada es mou instintivament d’esquerra a dreta o de dreta a esquerra. És així com veiem, com interpretem i com entenem l’espai que ens envolta. En horitzontal.
Per això sorprèn que, en plena era audiovisual, les xarxes socials hagin convertit el vídeo vertical en l’estàndard dominant. La justificació és clara: omplir tota la pantalla del telèfon i retenir més l’atenció. Però el fet que una imatge ocupi més espai no significa necessàriament que expliqui millor les coses.
El format vertical és còmode per consumir; el format horitzontal és natural per mirar
Quan gravem en vertical, sovint retallem el món. Eliminem context, espai i profunditat. Tot queda encaixonat en una franja estreta que obliga a concentrar la mirada en un únic punt. En canvi, el format horitzontal respira. Permet entendre els entorns, les distàncies, les relacions entre els cossos i els paisatges. Dona aire a la imatge.
Només cal fer una prova senzilla: gravar un paisatge, una posta de sol, una plaça plena de gent o una escena familiar gravada en vertical. La imatge perd amplitud, perdem la sensació d’espai i desapareix part de l’emoció visual. En horitzontal, en canvi, la mirada pot explorar lliurement. La imatge s’assembla més a allò que realment veuen els nostres ulls.
I no és només una qüestió tècnica o estètica. També és una qüestió narrativa. El cinema, la televisió i la fotografia clàssica han treballat històricament en formats panoràmics perquè saben que la realitat no passa dins d’una columna estreta. Si les històries necessiten espai, les emocions també.
El vídeo vertical ha acabat imposant una manera ràpida i immediata de consumir imatges. Tot està pensat perquè el dit continuï lliscant cap amunt. Però aquesta velocitat constant també transforma la manera com observem. Mirem menys. Ens fixem menys. Recordem menys.
Defensar el vídeo horitzontal no és rebutjar les noves plataformes ni viure amb nostàlgia tecnològica. És recordar que hi ha formats que connecten millor amb la nostra manera natural de percebre el món. Potser ha arribat el moment de recuperar aquesta mirada ampla. De tornar a gravar en horitzontal. No per romanticisme, sinó perquè, simplement, el món no passa en vertical
