Cerdanyola— Vox a Cerdanyola ha protagonitzat un vídeo davant de l’església de Sant Martí per denunciar l’aparició d’un cartell de la colla de diables de la veïna localitat en què, se suposa, representa la crema del temple, un fet que consideren “greu i inacceptable”. Els denunciants sostenen que aquesta imatge no només resulta ofensiva, sinó que podria interpretar-se com una incitació a l’odi cap als creients.
El partit d’ultradreta ha assenyalat que el cartell “no afavoreix la convivència ni el diàleg social, sinó que contribueix a la confrontació”. Per això, han demanat a l’alcalde, Carlos Cordon, que intervingui i n’exigeixi la retirada immediata.
Finalment, han defensat que, “si bé la crítica és legítima en una societat democràtica, aquesta no hauria de traspassar els límits cap a l’odi o la incitació”, apel·lant a la “necessitat de preservar el respecte mutu entre la ciutadania.”
Aquest missatge de Vox, lluny de contribuir a un debat serè sobre els límits de la crítica o la llibertat d’expressió, el que fa és inflamar els ànims i alimentar una narrativa de greuge que pot acabar enfrontant comunitats que conviuen des de fa anys amb normalitat.
Presentar una imatge provocadora com una “incitació a l’odi” sense matisos és una simplificació interessada. En una societat democràtica, l’expressió artística o política —encara que sigui incòmoda o fins i tot ofensiva per a alguns— forma part del debat públic. Equiparar-la automàticament amb odi no només desvirtua el concepte, sinó que el buida de significat quan realment caldria utilitzar-lo amb rigor.
Encara més preocupant és l’intent de contraposar religions. El discurs que planteja “per què això sí i altres religions no” no busca tant la igualtat com la confrontació. És una estratègia retòrica per generar ressentiment, insinuant greuges comparatius que sovint no resisteixen una anàlisi seriosa. Aquest tipus de plantejament no defensa la convivència ni la llibertat religiosa, sinó que juga amb la idea d’un enfrontament latent entre creients.
A més, el to emprat —ple de qualificatius com “miserables”, “covards” o apel·lacions a enemics difusos— contribueix a polaritzar encara més la situació. Quan el debat es construeix des de l’exageració i la indignació permanent, es fa impossible qualsevol espai de diàleg real.
També cal posar en qüestió la intencionalitat política que sovint hi ha darrere d’aquestes reaccions. Convertir un episodi puntual en una denúncia grandiloqüent pot respondre més a la voluntat de mobilitzar emocionalment un col·lectiu que no pas a la defensa sincera de cap dret. En aquest sentit, el risc és evident: instrumentalitzar la fe per obtenir rèdit polític o social.
Defensar el respecte cap a totes les creences és essencial. Però aquest respecte no es construeix a base de victimisme ni d’assenyalar altres col·lectius, sinó promovent una cultura de convivència on la crítica —fins i tot la més incòmoda— pugui existir sense convertir-se en una batalla identitària. Quan es fa el contrari, el que es posa en perill no és una religió concreta, sinó la cohesió de tota la societat.
fmwripollet.cat
