La diada de Sant Jordi no és només una festa: és una expressió viva de la catalanitat. És el dia en què el país es reconeix a si mateix a través dels llibres, les roses, la llengua i la cultura. Reduir-la a una simple jornada comercial o a un genèric “dia del llibre” no és innocu; és, de fet, una manera subtil però persistent de buidar-la de significat.
Des dels fets de l’1 d’octubre de 2017, Catalunya ha deixat clar, de manera massiva i sostinguda, quin és el seu anhel col·lectiu. Malgrat això, la resposta de l’Estat, massa sovint, ha estat la repressió i una voluntat continuada de diluir els trets distintius de la identitat catalana. En aquest context, qualsevol gest que aparentment pugui semblar menor —com un cartell, una imatge o un relat— adquireix una dimensió política evident.
És precisament aquí on rau el problema. Quan les institucions o determinats actors polítics impulsen una representació de Sant Jordi desproveïda de símbols, de llengua o de referents culturals propis, no estan apostant per una neutralitat asèptica. Estan contribuint, conscientment o no, a un procés de desnaturalització. Sant Jordi sense catalanitat no és inclusiu; és simplement desarrelat.
La Diada és, i ha estat sempre, molt més que llibres i roses. És una reivindicació col·lectiva de la llengua catalana, de la seva literatura i del seu teixit cultural. És un espai de trobada que reflecteix la vitalitat d’un poble que, malgrat totes les dificultats, continua expressant-se i reconeixent-se en la seva pròpia cultura. Pretendre desvincular Sant Jordi d’aquesta realitat és ignorar la seva essència.
Encara és més preocupant quan aquest buidatge simbòlic es produeix amb la passivitat —o la complicitat— d’aquells que haurien de defensar-la amb fermesa. La responsabilitat institucional no és menor: preservar i promoure la cultura pròpia no és una opció, és un deure.
I, com si no n’hi hagués prou, apareixen veus que, amb una lleugeresa sorprenent, proposen rebatejar la diada com a “dia del llibre”, evocant denominacions pròpies d’etapes autoritàries del passat. Aquest plantejament no només és històricament pobre, sinó que evidencia una profunda desconnexió amb el significat real de la festa.
Sant Jordi no necessita ser reinterpretat ni diluït. Necessita ser defensat. Perquè en cada llibre en català que es ven, en cada rosa que s’entrega i en cada carrer ple de gent, hi ha molt més que una celebració: hi ha la persistència d’una identitat.
I això, agradi o no, és el que fa que la diada de Sant Jordi sigui imprescindible i que sigui una diada plenament catalana.
fmwripollet.cat
