Defensem el català a Ripollet!
Ha acabat el primer Correllengua a l’estil de la Korrika —el model d’Euskal Herria en què s’ha inspirat— que s’ha fet mai als Països Catalans. Tanmateix, la tradició de fer el Correllengua al nostre país ve de lluny: la Coordinadora d’Associacions per la Llengua (CAL) n’organitza arreu del territori anualment des de fa trenta anys, i aquestes són una de les moltes iniciatives que impulsen la promoció del català.
En els darrers temps ha crescut la consciència sobre la situació de la llengua. Les dades actuals, que mostren un descens dels parlants —especialment en l’ús habitual—, evidencien la necessitat d’impulsar noves accions. Des de l’àmbit polític hem vist moviments de tota mena: promeses electorals, nous departaments i regidories de política lingüística o el Pacte Nacional per la Llengua. Tanmateix, la realitat és una altra: manca el suport necessari tant a iniciatives ja consolidades com als cursos de català, que acumulen llargues llistes d’espera.
Sincerament, el pes de la promoció del català recau sobretot en les entitats i col·lectius, així com en la feina incansable de persones voluntàries i professionals que ensenyen la llengua. En un món en canvi constant, cada cop és més difícil fer del català un element central i necessari per enfortir la convivència, la identitat i la cohesió social.
A Ripollet, la situació no és gaire diferent. Tot i que sovint costa sentir o llegir el català en molts àmbits, encara es manté com a llengua d’ús per a una part important de la població. La convivència entre el català i la resta de llengües parlades a la ciutat és, de fet, un element de riquesa cultural. Ara bé, cal fer palès que el català i el castellà no es troben en una situació d’igualtat: sovint s’estableix una relació de diglòssia, i el castellà ha anat guanyant espai com a llengua d’ús habitual.
Pot semblar contradictori, però aquest no és el principal problema. Que la gent parli més castellà no és ni millor ni pitjor: és una realitat. El que ens hauria d’interpel·lar és l’actitud dels parlants de català: renunciar-hi, canviar de llengua automàticament o donar per fet que l’altra persona no el parlarà. Aquesta tendència contribueix a relegar el català a una llengua només per a catalanoparlants i en redueix progressivament l’ús. En aquest sentit, també preocupa la manca de presència del català als espais públics: rètols, cartes de menús, cartelleria, etc. I, encara més, el fet que l’Ajuntament cada cop faci més ús del castellà.
Per això, aquelles persones que defensem el català com a llengua d’ús habitual i vehicular en tots els àmbits —socials, culturals, esportius, econòmics i associatius— hem de ser conscients de la importància de mantenir-lo i promoure’l. Cal generar espais de trobada que permetin reflexionar i imaginar com podem mantenir i fer créixer la nostra llengua a Ripollet: des de qui la vol aprendre i no pot, fins a qui la parla, però no la fa servir habitualment o té problemes per trobar-la a l’espai públic o parlar-la.
Hem de crear sinergies entre ciutadania, entitats, empreses i institucions per fer del català una veritable eina de convivència. Tenim un patrimoni lingüístic valuós, i ens correspon cuidar-lo. Perquè, si no ho fem nosaltres, qui ho farà?
Jordi Soldevila Jiménez
fmwripollet.cat
