El fenomen viral, que ja s’havia estès per altres municipis del Vallès, arriba ara a Ripollet convertit en una competició de balls, poses i reptes davant del pública
La plaça Joan Abad va acollir ahir, de manera espontània i sense cap mena de control per part de les autoritats locals, la concentració de desenes de joves convocats a través de TikTok i Instagram per participar en una sessió de «farmejar aura», la darrera tendència viral entre adolescents i joves a les xarxes socials.
El fenomen, que ja havia tingut un ressò notable en altres municipis del Vallès, ha arribat ara a Ripollet impulsat per la viralitat de les xarxes. Les trobades converteixen el concepte en una mena de competició informal, en què els participants exhibeixen balls, poses i reptes davant la resta d’assistents, que graven els moments més destacats per compartir-los posteriorment a les seves xarxes.
La convocatòria, difosa en qüestió d’hores a través de vídeos i publicacions, va aconseguir reunir un nombre significatiu de joves en un espai públic no habilitat per a aquest tipus d’aglomeracions, cosa que ha posat de manifest la capacitat de mobilització immediata que tenen aquestes plataformes entre el públic més jove.
Fins aquí la notícia.
Què significa «farmar aura»?
«Reptes, piques, rialles i, sobretot, moltíssima aura», anuncien les convocatòries, que desafia els assistents a descobrir qui aconsegueix imposar-se en aquesta particular competició.
«Farmar aura» s’ha convertit en una expressió habitual entre els joves a internet. El verb «farmar» prové de l’argot dels videojocs i fa referència a acumular punts, recursos o recompenses. En aquest context, l’«aura» funciona com una mena de puntuació imaginària relacionada amb el carisma, l’actitud o la capacitat d’impressionar els altres.
Una posada en escena, un ball, un gest o una actuació especialment espectacular poden servir per “guanyar aura”. En canvi, fer alguna cosa considerada ridícula o quedar en una situació incòmoda pot provocar just el contrari: «perdre aura».
D’aquesta tendència han sorgit les anomenades “batalles d’aura”, trobades en què els participants competeixen mitjançant gestos, balls, posats i referències a mems, mentre el públic reacciona i decideix qui demostra tenir més “aura”.
Ara, l’opinió
Una comunicació que es buida de contingut
No es tracta de condemnar la diversió juvenil ni de mirar amb suspicàcia qualsevol moda que no entenem els qui ja tenim uns anys més. Es tracta d’alguna cosa més de fons: quan una activitat lúdica renuncia deliberadament a la paraula, renuncia també a allò que ens defineix com a espècie. El llenguatge articulat no és un accessori de la vida en comú, n’és el fonament. Comunicar-nos només amb gestos, per estalviar-nos la complexitat d’explicar, d’argumentar, de dir alguna cosa amb sentit, no és una innovació: és un empobriment.
Quan veiem centenars de joves movent-se pels carrers sense dir-se res, competint per gestos cada cop més estrafolaris, resulta difícil no pensar que estem normalitzant una manera de relacionar-nos que ens allunya, i no ens apropa, del que és humà. No es tracta d’una qüestió generacional ni d’un simple «abans no era així». Es tracta que la paraula és l’eina que ens ha permès construir comunitat, resoldre conflictes, transmetre coneixement i cultura. Substituir-la sistemàticament pel gest buit, per la performance sense contingut, no és evolució: és involució. Social, cultural i, en darrer terme, també política, perquè una societat que deixa de parlar-se és una societat més fàcil de manipular i més difícil de mobilitzar amb sentit crític.
El doble rasant municipal
Però més enllà del debat cultural, hi ha una qüestió que toca directament la responsabilitat de les administracions locals, i que és, si cal, encara més preocupant: la desigualtat de tracte entre qui organitza activitats amb totes les de la llei i qui es limita a llançar una convocatòria a les xarxes i aconsegueix, sense cap permís ni cap mesura de seguretat, congregar centenars de persones en un espai públic.
Les entitats culturals del nostre municipi coneixen bé el Via Crucis burocràtic que suposa organitzar qualsevol activitat al carrer: sol·licituds amb setmanes d’antelació, plans de seguretat, assegurances de responsabilitat civil, control d’aforament, presència de serveis sanitaris si escau… Tot un seguit d’exigències, raonables en molts casos, que garanteixen que un acte multitudinari es faci amb les mínimes garanties per a tothom. I fan bé d’exigir-ho: la seguretat de la ciutadania no s’ha de negociar.
El problema és que aquestes mateixes exigències s’esfumen quan la convocatòria neix d’un grup de joves i un vídeo viral. Centenars de persones, moltes menors d’edat, es concentren en una plaça sense cap control d’aforament, sense cap pla d’evacuació, sense cap responsable identificat davant de qualsevol incident. Si un ensurt, una allau de gent o una baralla haguessin acabat malament aquell diumenge, qui n’hauria respost? L’Ajuntament té l’obligació de vetllar per la seguretat de tots els actes que ocupen l’espai públic, siguin quins siguin els seus organitzadors i per molt informal que sembli la convocatòria. No pot exigir tràmits i responsabilitats a unes entitats i mirar cap a una altra banda quan es tracta d’una moda de xarxes socials.
No és just
Aquí hi ha, en el fons, una qüestió de justícia elemental. Si una associació de veïns o una colla sardanista han de presentar un pla de seguretat per organitzar una festa de cinquanta persones, no té cap sentit que una convocatòria espontània que multiplica per deu aquesta xifra quedi totalment al marge de qualsevol control. La llei, i el sentit comú, haurien de ser els mateixos per a tothom.
Això no vol dir criminalitzar els joves que hi participen, ni prohibir per decret una moda que, com totes, passarà. Vol dir que l’Ajuntament assumeixi la seva responsabilitat: que estableixi protocols clars per a aquest tipus de concentracions espontànies convocades per xarxes socials, que garanteixi la seguretat de totes les persones que ocupen l’espai públic, siguin quins siguin els motius que les hi porten i que ho faci amb el mateix rigor que exigeix a qui segueix els canals oficials.
Mentrestant, com a societat, potser també val la pena preguntar-nos si aquest silenci gestual que s’estén per les nostres places és només una moda passatgera o el símptoma d’alguna cosa més profunda: una manera de relacionar-nos cada cop més buida de paraules, i per tant cada cop més buida de sentit.
