Dir.: Alejandro Amenábar. Espanya-Itàlia, 2025
Amenábar es va donar a conèixer amb un excel·lent film de terror, ‘Tesis’ (1996) i es va consagrar com un nom important dins el cinema fantàstic, amb els dos films posteriors, ‘Abre los ojos’ (1997) i ‘Los otros’ (2001). Després, amb ‘Mar Adentro‘ (2004), faria un gir cap al melodrama, amb Oscar inclòs, i a partir del 2009, s’ha decantat cap al cinema històric, amb ‘Ágora’ (sobre Hipàtia, matemàtica i astrònoma de l’antic imperi egipci) i ‘Mientras dure la guerra’ (2019) amb l’enfrontament entre Miguel de Unamuno i Millán Astray a l’inici de la Guerra Civil Espanyola.
Ara, amb el seu setè llargmetratge, ‘El cautivo’, incideix en aquesta via, fent una fabulació al voltant dels cinc anys que Miguel de Cervantes va estar presoner a la ciutat d’Alger a partir de 1575, un cop ja havia patit la lesió del seu braç en la batalla de Lepant, i explicant els diversos intents de fuga que va intentar. Dic fabulació perquè Amenábar ha decidit jugar la carta d’una presumpta homosexualitat de l’escriptor, que hauria mantingut una relació amb el “bajà” musulmà encarregat de mantenir l’ordre en aquella presó.
És un aspecte que mai se sabrà del cert, i que Amenábar ha indicat que seria perfectament plausible, encara que fos per una simple qüestió de pura supervivència de l’escriptor, que podria haver-se sentit forçat a mantenir aquesta relació, tot i que durant el film no sembla tan forçat. Tampoc seria cap problema, en realitat; però Amenábar crec que incideix un pèl massa en mostrar tot l’ambient sota aquest prisma; ja que quan la càmera surt de la presó, no para de mostrar caus on sembla que només es vivia per “alegrar” el cos dels homes, perquè de dones se’n veuen ben poques. I a mi, això m’ha semblat francament exagerat. Per cert, l’actor que interpreta a Cervantes, Julio Peña, és molt atractiu i, per tant, no seria gens estrany que fos “objecte de desig” per part d’altres éssers humans, del gènere que fossin.
Deixant de banda aquest aspecte, el film té una gran factura tècnica, i la ciutat algeriana de diversos segles enrere ha estat ben reconstruïda entre escenaris naturals de València i Alacant, decorats i efectes digitals. Cervantes, a més a més, és mostrat com un gran narrador d’històries (de fet, és aquesta capacitat, que ell explota una mica en la línia de les “mil i una nits”, la que primer crida l’atenció del “bajà”) i Amenábar ja procura mostrar alguns moments que serviran d’inspiració al futur autor de “El Quixot”. També conté una mirada ambigua sobre l’església, amb personatges històrics que són tractats de forma ben diferent: Juan Blanco de Paz, membre del Sant Ofici (interpretat per Fernando Tejero) és manipulador i traïdor i del qual s’insinua també una possible homosexualitat; mentre que el teòleg Antonio de Sosa(interpretat per Miguel Rellán) és conciliador i comprensiu.
En fi, per no allargar-me més: el film, que sobrepassa les dues hores, és una mica excessiu. S’ajusta a molts fets històrics que són coneguts, però s’excedeix en alguns aspectes. Queda desequilibrat. A mi no m’ha convençut del tot i desitjaria que Amenábar continués explorant l’àmbit del fantàstic que tantes alegries ens va donar.
Joana Raja
Crítica cinematogràfica
fmwripollet.cat
