Les sales del Teatre Nacional de Catalunya acullen dues obres que tenen com a nucli principal a la família, però totes dues són propostes tan diferents com la nit i el dia. Només coincideixen en el fet que acaben les seves funcions el pròxim 1 de novembre.
A la Sala Petita, s’està representant El Cadell, amb autoria i direcció de Josep Maria Miró. L’obra transcorre en una casa pairal i el cadell del títol és precisament l’hereu, que des de la tradició més antiga correspon al fill, deixant en rols més secundaris a les dones de la família, siguin les nascudes en el si del nucli familiar, com les que han arribat de fora, per exemple, per matrimoni. Aquí, el cadell no té nom, sempre és “ell”, al llarg de les diverses generacions que abasta aquesta nissaga. I elles tenen noms com “L’Estranya”; “La Recollida”, “La Tieta”, etc., sempre un nom que ens acosta al caràcter o tipologia del personatge. Miró ha confessat que s’ha inspirat en el teatre clàssic català, des de Guimerà a Rusiñol, i altres, però així com aquests autors oferien uns drames des del naturalisme o el realisme, Miró el defuig, en una proposta gens naturalista, on predomina la negror, sigui escénica o del vestuari, amb una il·luminació tenebrista, de Toni Ubach, que vol assimilar la de la pintura de Caravaggio.
Miró és també l’autor de dos monòlegs vistos a Ripollet, El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc i La Majordoma, i recordareu doncs l’estatisme dels seus protagonistes (Pere Arquillué i Rosa Renom, respectivament) que es podien desdoblar en altres personatges, sempre des de la quietud o amb lleus canvis d’il·luminació o gestuals. Aquí passa igual amb tots els personatges d’El Cadell, i les seves intervencions que, a més a més, no sempre segueixen un ordre cronològic del que seria el drama, per la qual cosa, estem davant un text d’estructura complexa, farcit d’emocions, alguns actes terribles i on les dones poden acceptar, o no, el seu rol de submissió cap al poder del mascle. Precisament, és destacable que dins de la foscor generalitzada que domina tota l’obra, en un escenari pràcticament buit de decorats, el color i el decorat més tradicional, aparegui quan intervé el personatge de Mercè Arànega, (“La Recollida”) en un llarg fragment, que és també un monòleg intens i llarg, fet en un llenguatge una mica més proper a l’espectador que el de la resta de l’obra i que sembla com una presa de posició del mateix Miró, davant de molts temes, alguns d’actualitat. Doncs bé, aquest color correspon precisament a l’única dona que no ha estat sota el jou d’aquesta submissió. I en certa manera, tot i que va de negre, l’aparició de la molt elegant “La Incerta” (interpretada per Roberto G. Alonso) també correspon a aquest patró, d’una dona més alliberada. I malgrat que l’absència quasi de decorats, és important assenyalar la importància de la casa, com un personatge extra; ja que aquesta foscor excelsament il·luminada, marca també els límits d’on els personatges no poden sortir; una casa que amaga la memòria de molts fets, alguns bonics, i altres terribles que han tingut lloc entre les seves parets.
En definitiva, una obra de gran intensitat i complexitat, que enriqueix el teatre català. No voldria deixar de citar a la resta d’intèrprets que estan tots fantàstics: Lurdes Barba, Rosa Renom; Alba Pujol, Àurea Màrquez, Marcia Cisteró i Marc Tarrida.
En contrast amb la negror i tenebrositat d’El Cadell, a la Sala Gran s’està representant La última noche con mi hermano, amb autoria i direcció d’Alfredo Sanzol, un autor força conegut als escenaris catalans, ja que ha treballat molt sovint amb la companyia T de Teatre (La tendresa; Aventura; Delicades) i que el 2021 ens va enlluernar amb aquella peça monumental que era El bar que se tragó a todos los españoles (estrenada al Teatre Lliure l’abril del 2021). La seva proposta actual, una producció de Centro Dramático Nacional i el Teatre Nacional de Catalunya, és un drama familiar, més intimista, però amb tocs de comèdia. La protagonista és Nagore, interpretada per Núria Mencía, la més coneguda del repartiment i a qui podeu recordar com la monja que controla l’hospital del film La bola negra. Ella és una dona que serà la nostra narradora i que de bon principi ens informa que li ha estat diagnosticat un càncer. Ella té un germà; el qual està casat amb una dona que també té un germà (un metge oncòleg) i la parella té dos fills. Per tant, els llaços fraternals, de les tres parelles de germans de la història seran els grans protagonistes. Aquests llaços no sempre són o han estat ben portats. A l’evident trasbals familiar que implica una notícia tan terrible com és aquesta de la malaltia, s’afegeix l’instint sobreprotector del germà de la Nagore; el rebuig a aquesta protecció per part d’ella, que vol mantenir la seva autonomia i llibertat el màxim de temps possible, i hi ha també unes diferències ideològiques entre la cunyada i el seu germà metge, vinculades al terrorisme etarra, que són tractades de forma més superficial. Em va sorprendre que si Sanzol va incloure aquesta vessant ideològica dins la història, no hagués estat més incisiu i profund.
Tot el tractament de la peça és molt naturalista, amb diàlegs i situacions molt recognoscibles per l’espectador, que fàcilment es pot identificar amb el drama que planteja; de fet, aquesta és una de les principals virtuts del teatre de Sanzol. Un teatre no exempt d’emoció, encara que com he escrit al principi, conté també humor, que es va esvaint fins a culminar amb aquella sensació ben dolorosa per la pèrdua d’un ésser estimat. I tot és resolt en un decorat ben funcional, obra de Blanca Añón, que ocupa tot l’escenari de la Sala Gran i que sense moure gaires elements, tant pot ser el domicili d’un o altre o una habitació hospitalària.
En resum, el Teatre Nacional de Catalunya acull dues visions ben diferents del món de la família, de la complexitat de Miró a la senzillesa de Sanzol, totes dues són vàlides per acostar-nos a un teatre exigent i molt ben resolt.
Joana Raja/Crítica teatral
