Iván Zahínos tornarà al gener amb l’exposició «Ubuntu», una mirada fotogràfica al nord de Moçambic amb imatges de Roger Grasa i textos de Zahínos
Aquest dimecres, dins la programació del Cine Club Ripollet: Nits de Cinema de l’Associació d’Espectadors, es va poder veure al Teatre Auditori el documental «El destí de Panacea», d’Iván Zahínos. El llargmetratge ofereix una realitat complexa, però alhora plena d’humanitat i emoció: el dia a dia dels serveis d’infermeria dels centres mèdics de casa nostra. Un àmbit professional format per persones entregades a la seva feina i a l’atenció dels pacients, que exerceixen la seva tasca amb la professionalitat que exigeixen les seves responsabilitats, especialment en moments tan transcendents per a tothom com la pandèmia de la COVID-19.
La bona acollida del documental es va posar de manifest durant el col·loqui posterior a la projecció, que va comptar amb les aportacions i l’interès dels professionals de la salut presents entre el públic de les Nits de Cinema, així com de la infermera Sandra Saavedra, que intervé en el documental del director ripolletenc.
Una nova trobada amb l’autor
Zahínos tornarà a Ripollet amb motiu de l’exposició «Ubuntu», que es podrà visitar al Centre Cultural a partir de gener de 2027. La mostra s’inaugurarà el gener amb una conversa entre els dos autors: el mateix Zahínos, responsable dels textos, i Roger Grasa, autor de les fotografies.
L’exposició rastreja l’essència de l’Ubuntu, una paraula africana que significa «jo sóc perquè nosaltres som», a través d’un viatge pel nord de Moçambic. Proposa una mirada contemporània i eclèctica que convida a la contemplació i a l’estudi d’una societat on conviuen diverses èpoques en un mateix territori i moment.
Una filosofia que escapa a les definicions
Com altres formes de pensament que deriven en normes de comportament social, l’Ubuntu s’escapa de les definicions rígides. És una filosofia, una manera de ser i d’estar en el món, un compendi de regles ètiques, un concepte tradicional i una orientació per entendre i construir la relació de la persona amb la societat. Emparentat amb conceptes mil·lenaris com el Maat de l’antic Egipte, i semblant a sistemes com el Buen Vivir dels pobles andins o el taoisme oriental, es basa en la relació entre les accions d’una persona i les conseqüències que tenen, i també en la recerca constant de l’essència de l’ésser humà.
L’Ubuntu ha sobreviscut milers d’anys a l’Àfrica subsahariana, modelant la vida dels seus habitants i aportant una saviesa ancestral a poblacions avesades a viure en contextos hostils. Posar sempre la comunitat per damunt de l’individu n’ha facilitat la transmissió oral, present en faules i proverbis, i li ha permès resistir invasions, colonitzacions, discriminacions i règims dictatorials, tant forans com locals.
Un saber per al segle XXI
En ple segle XXI, immersos en un ritme planetari accelerat en què l’ésser humà ha trencat l’equilibri amb la natura i s’ha embadalit amb la «tecno mitificació» de l’èxit individual, l’Ubuntu reneix i s’expandeix a través dels sistemes educatius. Els seus valors comunitaris s’estudien per projectar models de salut universals, i un dels seus principis bàsics, la hiperconnectivitat, permetria promoure societats que visquin en harmonia amb el medi ambient.
Les darreres investigacions apunten que els primers humans moderns provenen de poblacions assentades fa més de dos-cents mil anys al que avui és Botswana. En un moment únic, en què per primera vegada som conscients que el nostre mode de vida ens acosta a la mateixa extinció, podria l’Ubuntu convertir-se en un saber col·lectiu que guiï la humanitat? Podria ser l’Àfrica el nostre origen i la resposta que ens permeti tenir un futur?
