La veu del vibràfon en el jazz
Milton Milt Jackson va néixer a Detroit l’1 de gener de 1923 i va morir a Nova York el 9 d’octubre de 1999. Conegut amb el sobrenom de Bags, va ser un dels grans vibrafonistes de la història del jazz i una figura fonamental en la consolidació del vibràfon dins del llenguatge del bebop.
La seva relació amb la música va començar molt aviat. Quan tenia set anys va començar a estudiar guitarra i als onze va incorporar el piano. Durant l’adolescència es va interessar pel vibràfon, un instrument que ja tenia grans referents com Lionel Hampton i Red Norvo. Jackson, però, va desenvolupar ràpidament una veu pròpia, especialment marcada pel blues, el gòspel i el swing. Abans de convertir-se en instrumentista professional, fins i tot va cantar en un grup de gòspel.
El gran impuls a la seva carrera va arribar quan Dizzy Gillespie el va descobrir a Detroit. El 1945 el va portar a Nova York perquè s’incorporés al seu sextet i posteriorment a la seva gran orquestra. Aquella experiència va situar Jackson en ple naixement del bebop i li va permetre compartir escenari i estudis amb alguns dels músics més importants del jazz modern. Durant aquests anys va treballar amb figures com Charlie Parker, Thelonious Monk, Howard McGhee i Woody Herman.
Jackson va transformar profundament la manera de tocar el vibràfon. En lloc de limitar-lo a una funció essencialment rítmica o percussiva, el va convertir en un instrument amb una enorme capacitat melòdica, harmònica i expressiva. El seu vibrato més lent, les notes llargues i sostingudes i la seva manera d’utilitzar el blues van donar al seu so una calidesa i una personalitat inconfusibles. El seu fraseig podia ser alhora elegant i contundent, amb una extraordinària capacitat per fer que el vibràfon semblés gairebé una veu humana.
El 1952 va néixer el grup que marcaria definitivament la seva trajectòria: el Modern Jazz Quartet, format inicialment per Jackson, el pianista John Lewis, el contrabaixista Percy Heath i el bateria Kenny Clarke. Clarke seria substituït posteriorment per Connie Kay. El quartet va combinar el llenguatge del jazz modern amb elements de la música de cambra i una gran preocupació per l’elegància formal.
Dins del Modern Jazz Quartet, Jackson representava sovint el contrapunt més bluesístic, espontani i visceral davant de l’escriptura més estructurada de John Lewis. Aquesta tensió entre precisió i llibertat va convertir-se en una de les grans característiques del grup. Jackson hi va romandre fins al 1974, tot i mantenir paral·lelament una important carrera com a líder i músic de sessió.
Com a líder va deixar enregistraments essencials. Entre els més coneguts hi ha Plenty, Plenty Soul de 1957 i Bags Meets Trane, enregistrat el 1959 amb John Coltrane. També va treballar amb músics com Miles Davis, Thelonious Monk, Coleman Hawkins, Ray Charles i Count Basie. Una de les seves composicions més conegudes és «Bags’ Groove», una peça que es va convertir en un estàndard del repertori jazzístic.
El 1974 Jackson va abandonar el Modern Jazz Quartet i va intensificar la seva activitat al capdavant de diferents formacions. El grup es va reunir novament a partir de 1981 i va continuar actuant durant els anys següents. Jackson, però, va mantenir durant bona part d’aquest període una intensa activitat com a líder i col·laborador.
La seva influència va ser enorme. Durant dècades va ser considerat un dels principals vibrafonistes del jazz i va ajudar a establir les possibilitats expressives de l’instrument dins del bebop, el hard bop i el jazz modern. El 1997 va ser reconegut com a NEA Jazz Master, una de les principals distincions del jazz als Estats Units.
Milt Jackson va morir a Manhattan el 9 d’octubre de 1999, quan tenia setanta-sis anys. El seu llegat, però, continua especialment viu cada vegada que sona un vibràfon interpretat amb swing, blues, elegància i aquella capacitat tan seva de convertir unes simples làmines metàl·liques en una autèntica veu jazzística.
