Els focs artificials són un dels pocs espectacles humans que existeixen només per desaparèixer. No deixen cap objecte, cap escultura, cap monument: la seva bellesa consisteix precisament a esgotar-se en l’instant mateix de manifestar-se. Potser per això fascinen tant — són la forma més pura d’art efímer que coneixem.
Hi ha alguna cosa profundament paradoxal en ells. Es fabriquen amb precisió química i matemàtica, temps de combustió calculats al mil·lisegon, sals metàl·liques triades per obtenir un color exacte (el bari pel verd, l’estronci pel vermell, coure pel blau) i tot aquest rigor tècnic es posa al servei d’un moment de pura irracionalitat sensorial: l'»oh!» col·lectiu que s’escapa d’una multitud en veure el cel esclatar.
Culturalment, els focs artificials sempre han marcat llindars: el pas d’un any a un altre, la fi d’una festa major, la celebració d’una victòria o d’una independència. Són un ritual de tancament. Il·luminen precisament l’obscuritat, i això no és casual: necessiten la nit per existir, de la mateixa manera que certs moments de la vida només es revelen en la seva plenitud quan ja toquen a la fi.
També hi ha una lectura més incòmoda. El seu origen és bèl·lic, la pólvora xinesa que primer va servir per fer la guerra abans de servir per fer bonic, i encara avui el soroll, el fum i, en alguns casos, l’impacte sobre la fauna i el medi ambient conviden a preguntar-nos si aquesta bellesa té un preu que no sempre paguem nosaltres.
Potser el més interessant dels focs artificials és això: que ens recorden, sense voler-ho dir explícitament, que les coses més belles solen ser també les més breus. I que això, en comptes de restar-los valor, els n’atorga.
Castell de Focs, a les 22:00 h.
Parc del Brollador
