L’Associacionisme de Ripollet viu gràcies a les seves entitats, malgrat l’Ajuntament
Ja fa un temps que les entitats de Ripollet s’han posat en marxa per defensar-se de l’ostracisme al qual estan obligats per culpa del govern municipal del PSC i ERC
A Ripollet fa dècades que les entitats culturals i socials sostenen una part essencial de la vida col·lectiva del municipi. Sense elles, la ciutat seria molt més pobra, més grisa i menys cohesionada. Les associacions de cultura popular, els grups de teatre, els grups de dansa o de música, les entitats juvenils, les associacions veïnals, els col·lectius artístics o les iniciatives solidàries són qui, dia rere dia, creen comunitat. I ho fan sovint amb recursos mínims, amb voluntariat i amb una enorme dosi de perseverança.
Però mentre els discursos institucionals s’omplen de paraules com “participació”, “teixit associatiu”, “cultura comunitària” o “cohesió social”, la realitat és molt diferent: les entitats estan cansades, ofegades i massa sovint abandonades per les administracions municipals.
El problema no és només la manca de subvencions. El problema és la manca de complicitat real. Molts ajuntaments —i Ripollet no n’és una excepció— han convertit les entitats en simples gestores de papers. Per demanar una ajuda econòmica cal superar un autèntic laberint burocràtic: formularis, certificats digitals, memòries tècniques, justificacions exhaustives, terminis rígids, assegurances i requisits administratius que semblen pensats més per desanimar que per ajudar.
I quan finalment arriba la subvenció, si arriba, sovint és insuficient, tardana i sotmesa a un nivell de fiscalització desproporcionat. Un control excessiu per a entitats formades, en la majoria dels casos, per voluntaris. És absurd exigir a una petita associació cultural el mateix nivell burocràtic que a una empresa professional o una gran fundació.
El laberint de paperassa és tan complicat que fins i tot l’Ajuntament ha hagut d’organitzar cursos per a les entitats, perquè aquestes puguin entendre com demanar subvencions i com gestionar la mateixa entitat davant l’administració local. Demencial. Hi ha entitats que, abans de constituir-se, es plantegen seriosament muntar-se una gestoria.
La gran contradicció és que molts dels governs municipals que es defineixen com a progressistes, d’esquerres i defensors de la cultura popular són precisament els que després s’amaguen darrere dels tècnics, les normatives i els informes jurídics per justificar la seva inacció. Sempre hi ha una excusa: “la llei no ho permet”, “Intervenció posa problemes”, “els funcionaris exigeixen aquest procediment”, “la normativa és molt estricta”.
Però cal dir-ho clar: aquestes normatives no han caigut del cel. Les han aprovat governs i partits polítics. I molts dels partits que avui governen als municipis són els mateixos que, des d’altres administracions, han contribuït a crear aquesta maquinària burocràtica que acaba expulsant les entitats petites i castigant la iniciativa ciutadana.
És massa fàcil omplir-se la boca parlant de cultura comunitària mentre després es neguen espais dignes per assajar, actuar o reunir-se. A Ripollet, moltes entitats viuen amb una precarietat permanent: locals insuficients, espais compartits sense condicions adequades, manca de magatzems, dificultats horàries i una dependència constant de permisos municipals.
També és preocupant la manca d’espais públics oberts a la creació artística. El teatre amateur, la dansa, la música de base, el circ, els tallers artístics, la cultura popular i tradicional o les expressions urbanes continuen sent considerades activitats secundàries. Sovint sembla que la cultura només tingui valor quan és professionalitzada, subvencionada des de grans circuits o convertida en aparador institucional.
Però la cultura real d’una ciutat neix als barris, als locals d’assaig, a les places i als centres cívics. Neix de la gent que dedica hores sense esperar res a canvi. I això, en lloc de ser facilitat, massa vegades és obstaculitzat.
El més trist és que moltes entitats ja no reclamen grans privilegis. Només demanen una mica de respecte institucional, menys traves i més confiança. Demanen que els ajuntaments deixin de veure-les com un problema administratiu i les reconeguin com el que realment són: un servei essencial per a la cohesió social i cultural del municipi.
Gairebé sempre, les entitats són, amb la seva oferta, la solució per a moltes programacions locals de teatre, música, dansa o activitats plàstiques i socials. I sembla que, des dels ajuntaments, això no es tingui prou en compte.
Els ajuntaments no poden reclamar participació a les entitats i, després, deixar-les desemparades, sense ajudes suficients o de cap mena i atrapades en una selva de papers i tràmits legals que només serveixen per frenar-ne el desenvolupament. Sembla fet expressament.
I és que la política pot arribar a ser molt maquiavèl·lica.
fmwripollet.cat
