De: Jez Butterworth. Dir.: Julio Manrique.
Al Teatre Lliure. Sala Fabià Puigserver.
Jez Butterworth és un guionista de cinema i televisió (és coautor dels guions de, per exemple, Spectre, el penúltim James Bond amb Daniel Craig (2015) o del darrer Indiana Jones, Indiana Jones y el dial del destino (2023), pes també un celebrat dramaturg britànic (nascut a Londres el 1969), que ja ha estat estrenat als escenaris catalans, perquè Julio Manrique va dirigir la seva monumental peça Jerusalem el 2020 (estrenada al Teatre Romea).
Ara Manrique torna a ell amb El Barquer (títol original, The Ferryman), estrenada a Londres el 2017, sota la direcció de Sam Mendes, i que va guanyar tres premis Olivier (millor obra dramàtica, director i actriu) i estrenada posteriorment a Broadway el 2018, assolint quatre premis Tony, entre ells, el de la millor obra i també director (el mateix Mendes).
Totes dues peces tenen alguns punts en comú: tenen repartiments molt nombrosos (a Jerusalem eren una quinzena, a El Barquer en son dinou), passen en dies i llocs molt concrets (a Jerusalem, el dia de Sant Jordi en una zona rural de la Gran Bretanya, a El Barquer, el dia de la Collita, al comtat rural d’Armagh, a Irlanda del Nord). I totes dues tenen una ambició dramàtica molt notable.
Anem a El Barquer. A l’obra no en veureu cap, però sí que se cita al barquer Caront, figura destacada de la mitologia grega i llatina, qui transportava les ànimes a l’inframon. En Carles Martínez, el cita durant la funció, i la seva presència es fa més que evident, en el simbòlic moviment del decorat teatral i la frase que pronuncia l’Anna Güell en la bellíssima escena final del muntatge.
Com ja he dit, són 19 intèrprets que representen a tres generacions d’una família que viu en una granja i que estan a punt de celebrar la festa anual de la collita. El cap de família és Quinn Carney (Roger Casamajor), casat amb Mary (Marta Marco) i són pares de 6 fills, i que també acull la seva cunyada Caitlin (Mima Riera) i el fill d’aquesta, l’adolescent Oisin, que no porta gens bé la desaparició del seu pare, Seamus (germà de Quinn), deu anys enrera. Hi ha també l’àvia, i els oncles i a més, per la festa han de venir els cosins Corcoran. I el granger ha acollit des de fa anys l’anglès, Tom Kettle (Norbert Martínez).
El que ha de ser un dia festiu i alegre, tal com es demostra en les escenes inicials, amb les cançons que es canten; les històries que l’àvia Carney explica a les nenes quan recupera momentàniament la lucidesa dins de la seva demència (excepcional Anna Güell), aviat començarà a anar-se’n pel pedregar en saber-se la notícia de l’aparició del cadàver de Seamus en un pantà proper. I aquí està la clau de la història, perquè l’acció transcorre el 1981, en una Irlanda del Nord trasbalsada pel conflicte de dècades entre els republicans catòlics que volien la independència i els unionistes protestants que volien continuar adscrits a l’imperi britànic. I aquells dies van ser especialment convulsos perquè és el període en què van morir 10 activistes de l’IRA per vagues de fam (el primer va ser Bobby Sands), ja que la primera ministra britànica, Margaret Thatcher els va negar l’estatus de presos polítics.
Aquest és, doncs, el context de l’obra. Butterworth sembla que es va inspirar en un fet similar viscut per la seva parella, l’actriu Laura Connelly, que també va patir la desaparició d’un familiar i la seva posterior aparició mort, anys després. I tal com apunta l’obra teatral, el causant de les morts va ser l’IRA, l’Exèrcit Republicà Irlandès, que castigava greument la traïció o el que ells consideraven que ho era, tot i que aquesta pugui quedar ambigua en el context general. I l’IRA, representat pel personatge de Muldon (Ernest Villegas) tracta de contemporitzar amb la família, sense assumir cap responsabilitat, fet que serà el detonant de la cadena d’esdeveniments dramàtics dels quals serem espectadors.
Julio Manrique ha fet una direcció exemplar. L’obra dura una mica més de les tres hores, repartides en tres actes amb dues petites interrupcions i no baixa mai el ritme. Potser només li puc fer el petit retret d’un final una mica precipitat (tot just abans de la memorable escena final que ja he esmentat abans), però treu espurnes brillantíssimes d’un repartiment coral, en què treballen junts grans veterans de l’escena catalana (als que ja he citat, convindria afegir a Imma Colomer qui, amb l’Anna Güell, donen vida a dos dels millors personatges, amb els moments més punyents, i a Santi Ricart, com un capellà que intentarà portar la pau en moments tan difícils) i un grup de nenes i adolescents, que resulten admirables, ja que ben segur que no tenen tanta experiència interpretativa, però que són increïbles, i amb més paper del que és habitual per intèrprets tan joves. Un càsting magnífic, on tothom esdevé rellevant. No vull ni imaginar la complexitat dels assajos i preparació de la funció. L’acció es concentra en la sala menjador-cuina de la família Carney, però deixant uns espais buits i grisos als costats, que ben bé podrien significar la desolació en què acabarà tot; on Caront haurà de portar ben segur a algú de la família; una excel·lent escenografia de Lluc Castells.
El Barquer, amb el seu rerefons polític, ens parla de com n’és d’inútil la violència, de com aquesta destrossa a les persones, sia físicament o emocionalment; de com l’odi es pot traspassar a generacions que potser ni tan sols han estat testimonis de tragèdies antigues; de com, malgrat tot, no es poden tancar els ulls a la violència institucional (aquí és meravellós el contrast que ofereixen els personatges d’Imma Colomer i Carles Martínez) tot i que sigui molt difícil trobar el bon camí per resoldre conflictes polítics molt greus i que, al capdavall, sigui el barquer Caront qui acabi triomfant emportant-se a més d’un innocent.
EL BARQUER s’estarà representant al Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver fins al 15 de març i la considero una de les obres fonamentals d’aquesta temporada teatral.
Joana Raja/Crítica Teatral
fmwripollet.cat
