Dir.: Richard Linklater. França-EUA, 2025
La Nouvelle Vague va ser un moviment cinematogràfic francès sorgit en la dècada dels anys cinquanta del passat segle, en què joves cineastes, alguns dels quals vinculats a la redacció de la revista Cahiers du cinéma com a crítics, van debutar en el cinema amb pel·lícules que trencaven el rigor acadèmic de moltes produccions franceses de l’època, amb films sovint rodats al carrer, més lliures, amb intèrprets poc coneguts llavors; omplint els cinemes d’aires nous, de frescor, d’esperit de renovació, de joventut i de somnis.
Alguns films d’aquell corrent renovador són essencials, com Els 400 cops (François Truffaut, 1959) i À Bout de Souffle (Al final de l’escapada, Jean-Luc Godard, 1960). Tots dos ja havien fet alguns curtmetratges previs, i en aquella onada convé no oblidar els noms de Claude Chabrol (debut el 1958, amb El bell Sergi); Agnès Varda (primer llargmetratge La Pointe-Courte,1955) i altres cineastes (Éric Rohmer, Jacques Rivette, etc.).
Tota aquesta efervescència creativa és recollida per Linklater en aquesta deliciosa pel·lícula que porta el nom del moviment i que està centrada precisament en el rodatge del film de Godard. Al principi assistim al gran èxit de Els 400 cops de Truffaut al festival de cinema de Canes, i la desesperació de Godard per rodar un film. Ell ja havia rodat 4 curtmetratges i havia proposat alguns guions a productors, però només li van acceptar el guió d’À Bout de Souffle, coescrit amb Truffaut (en aquella època eren molt amics, després les coses es van torçar), i que Godard va rodar amb Jean Seberg, actriu de fama internacional, que llavors vivia establerta a París, i Jean-Paul Belmondo, que es va convertir, al seu torn, en estrella internacional. El rodatge es va fer als carrers i petits escenaris naturals de París, al llarg de vint dies, amb jornades laborals irregulars, algunes de només 2 hores, per a desesperació del productor; tot perquè Godard no se sentia inspirat.
Al llarg de tot el film, Godard, sempre amb ulleres fosques (fins i tot quan veu una pel·lícula) i fumant com un carreter, va llançant frases, algunes sublims, altres més pedants, que ja van conformant la seva personalitat d’enfant terrible del cinema, que va mantenir fins a la seva mort el 2022. Però la manera com el retrata Linklater és tan devota i tendra que fins i tot els que no hem sigut mai grans fans del cineasta, acabem per estimar-lo.
El film recull a tots els que hem citat fins ara i molts altres (fins i tot cineastes molt més clàssics, autèntics mestres que es van creuar en el rodatge, com Roberto Rossellini, Robert Bresson i Jean-Pierre Melville –aquest hi va arribar a sortir com a actor–) en un càsting absolutament perfecte, perquè convé recordar que no estem davant un documental, sinó davant un film de ficció, però Linklater els va identificant un a un, a mesura que apareixen per primera vegada; cosa que esdevé un festival per aquells cinèfils que coneixem de què ens parla, però que pot resultar estrany per espectadors no avesats.
El cineasta nord-americà ha rodat en blanc i negre, com havia de ser, també pels carrers de París i ha aconseguit reconstruir l’atmosfera i els ambients de la ciutat de fa més de seixanta anys; tot un mèrit de la direcció artística.
Nouvelle Vague és una declaració d’amor al cinema, un regal per als cinèfils per part d’un dels cineastes més singulars que té el cinema americà. Recordem algunes fites de la seva filmografia: És autor de la trilogia Antes del amanecer (1995), Antes delatardecer (2004) i Antes del anochecer (2013), amb la mateixa parella protagonista, Julie Delpy i Ethan Hawke, aquest un actor habitual del seu cinema, perquè també estava a Boyhood. Momentos de una vida (2014) on l’actor interpreta al pare del nen Ellar Coltrane, amb la curiositat que el film es va rodar al llarg de diversos anys, des que Coltrane tenia set anys fins que va entrar a la universitat, amb 19. Hawke acaba de ser nominat a l’Oscar per un altre film de Linklater, Blue Moon, on dona vida a Lorenz Hart, lletrista del compositor Richard Rodgers, fins que aquest va estrenar el musical Oklahoma. I un dels projectes en què està engrescat ara Linklater (nascut el 1960) és l’adaptació del musical Merrily We Roll Along de Stephen Sondheim; rodatge que, si tot va bé, s’acabarà d’aquí uns 18-20 anys, ja que així ho requereix la història i Linklater vol un envelliment natural dels seus intèrprets.
Per acabar, el film és pura cinefília que penso que poden gaudir públics de tota mena, que poden sentir-se encuriosits per descobrir l’obra dels cineastes que hi surten i gaudir del clàssic del cinema en què se centra, À Bout de Souffle, que, per cert, i sortosament, ha tornat a les pantalles cinematogràfiques per una curta temporada, però que també està disponible en plataformes, com Filmin, per exemple. I així connectar, reveure, o descobrir uns dels períodes creatius més estimulants de tota la història del cinema.
Feu-vos un regal i no deixeu perdre aquesta delícia en forma de cinema.
Joana Raja/Crítica Cinematogràfica
fmwripollet.cat
