La temporada teatral de Barcelona ha començat amb molta tristor perquè amb pocs dies de diferència ens han deixat dos notables intèrprets: primer Francesc Garrido, que va morir fulminat per un infart a 56 anys, un actor que havia destacat en la televisió, el cinema (films com Smoking Room, Mar adentro o Balandrau) i sobretot en el teatre; entre els seus darrers treballs convé destacar la seva personificació del diable a El mestre i Margarita (Teatre Lliure, 2025) o Glengarry Glen Ross (Heartbreak Hotel, 2024). Pocs dies després moria a 73 anys l’actor, director, dramaturg i poeta Manel Dueso, també amb una notable carrera als escenaris des d’aquell Ñaque de piojos y actores (1980). Descansin en pau tots dos.
Pel que fa a la cartellera, els teatres de Focus, empresa que aquest any compleix quaranta anys com a productora teatral d’àmbit privat, ha reposat la molt notable La primera llei de Newton, d’Eu Manzanares i amb direcció de Nelson Valente, sobre conflictes en l’àmbit educatiu i de la que ja vaig escriure en el butlletí publicat el 2 d’agost i que es podrà veure a La Villarroel fins al 4 d’octubre.
Lolita Flores torna a omplir el Teatre Goya, després de fer-ho ja el 2024, amb Poncia, una obra escrita i dirigida per Luis Luque, que agafa el personatge de la criada de La casa de Bernarda Alba de Federico García Lorca, per situar-la com a testimoni de la tragèdia viscuda a la casa amb el suïcidi de la filla petita, Adela, i el silenci que vol implantar la matriarca Bernarda. Poncia és un testimoni privilegiat de tot el que ha passat i reflexiona sobre el paper que la societat patriarcal té reservat a totes les dones, encara que les de classe baixa com ella, encara ho tenen pitjor. Lolita Flores, que ja va enlluernar amb la seva Colometa, en un delicat monòleg que va dirigir Joan Ollé, demostra la seva força com a actriu, amb una veu plena de matisos i una presència que es va engrandint a mesura que es mou entre els cortinatges que conformen l’escenografia. Lolita Flores, digna hereva de la seva mare, Lola Flores, la Faraona, estarà al Teatre Goya fins al 27 de setembre.
Al Teatre Condal s’ha estrenat 53 Domingos, versió castellana de l’obra que Cesc Gay va escriure i dirigir ja el 2020 en català al teatre Romea. Una comèdia dramàtica, sobre tres germans que han de solucionar la situació del pare, ja gran, però que mai tenen el moment de reunir-se per prendre la decisió que calgui, ja que cadascun té els seus propis problemes i entre ells no abunda l’harmonia precisament. És una peça per a quatre intèrprets (en el Romea eren Pere Arquillué, Cristina Plazas, Àgata Roca i Lluís Villanueva), i aquí són Julián López, Pepa Charro, Xavi Mira i Candela Serrat, que es queden una mica per sota de l’original, tot i que l’obra ja contenia força mala bava que es conserva íntegra. Es podrà veure fins al 27 de setembre.
L’últim espectacle en castellà que he vist és també el millor: El hijo de la cómica, que l’actor José Sacristán ha adaptat a partir del llibre El tiempo amarillo 1921-1943 de Fernando Fernán-Gómez, i que ell mateix ha dirigit i que interpreta en un monòleg magistral. Ho és perquè Fernán-Gómez (1921-2007) és una de les personalitats més importants de la cultura espanyola, present en la literatura, cinema (com a director, guionista i intèrpret), la televisió i el teatre. La seva aportació és inabastable per aquestes línies; només cal recordar aquella meravellosa pel·lícula El viaje a ninguna parte (1986), adaptació de la seva pròpia novel·la i on va fer un gran homenatge a les companyies de teatre de províncies (on la seva mare va actuar moltíssim), film on va treballar en Sacristán. Ara aquest actor, que es declara rendit admirador de Fernán-Gómez evoca sobretot la infantesa, adolescència i primers treballs professionals d’aquesta figura llegendària, amb gran respecte i emoció sostinguda. És especialment emocionant la relació entre Fernán-Gómez i la seva àvia, figura fonamental en aquest període de formació, ja que la mare sempre estava absent treballant en gires teatrals per tot Espanya o Sud-amèrica (de fet, Fernando Fernán-Gómez, va néixer a Lima en una d’aquestes gires). La funció s’enriqueix amb documents audiovisuals, com fotografies o escenes de les primeres pel·lícules de Fernán-Gómez, que si es coneix la trajectòria completa seva, t’adones, que es queda ben curta, però és què la funció dura uns 80 minuts, més que prou per deixar ben palès la grandesa de la figura evocada. I com a motor transmissor tenim a un actor en estat de gràcia, José Sacristán, que als 88 anys es mou amb la facilitat d’un jove i amb una potència de veu increïble. No sé si tindrem moltes més oportunitats de gaudir de la seva presència en un escenari, així que val la pena aprofitar aquesta. El hijo de la cómica estarà al Romea fins al 4 d’octubre.
Quant a teatre en català, he vist Consulta familiar, al Maldà, una obra escrita per Marga Arrom i dirigida per Alba Collado. Cal dir que el text és precisament la part més feble de tot, una comèdia de to vodevilesc (una noia que no s’entén amb la mare i que acudeix a una consulta d’una terapeuta, que al seu torn, no s’entén amb el seu marit i que és íntima amiga de la mare, una dona que ha escrit un diari anònim on esbomba secrets de la gent del poble, i tot sempre, entorn del sexe. L’embolic està servit). Cal dir que malgrat aquesta feblesa argumental, la fita se salva pel bon fer de les actrius implicades (Núria Cuyàs; Laura Pau i la veterana Annabel Totusaus) i pel dinamisme de la funció amb unes transicions entre escenes fetes de simpàtiques cançons. La comèdia es pot veure al Maldà fins al 4 d’octubre.
El millor del teatre en català l’he vist en una sala també tan minúscula com el Maldà; em refereixo al Heartbreak Hotel on s’ha estrenat Ella i màquina, escrita i dirigida per Sergi Belbel, on confronta a una dona madura, una esplèndida Àgata Roca amb un entorn social força hostil (cosa que ens fa pensar en una anterior obra també interpretada per ella, L’imperatiu categòric, estrenada al Teatre Lliure el 2024, i amb la que va guanyar el prestigiós premi Margarida Xirgu). Aquest entorn social el formen membres de la seva família (fill, filla, parella), o de l’àmbit laboral (un cap una mica cabró, un becari), o de les amistats, fins i tot de la intel·ligència artificial. Tots ells són Enric Cambray, intèrpret camaleònic, que dona la rèplica a l’actriu en totes les situacions, algunes de les quals veurem des de perspectives diferents. L’obra dura només una hora, i Belbel és molt hàbil en fixar les transicions només amb el canvi de modulació de les veus, o bé lleugers moviments, entorn l’únic element escenogràfic de la peça, una cadira. Tot el text inclou acidesa, ironia i sentit de l’humor i Belbel, que va començar a escriure aquesta peça el 2013, demostra ser un bon visionari, amb relació al paper que li dona a la tecnologia. L’obra es podrà veure al Heartbreak Hotel fins al 1 d’octubre. Imperdible.
Joana Raja/Crítica Teatral
