Aquest divendres 6 de març, a mig matí, semblava un d’aquells moments perfectament planificats per fer la compra setmanal. Divendres té sempre un punt d’alegria: és el llindar del cap de setmana, la promesa d’un dissabte sense presses i d’un diumenge amb dinar llarg. Amb aquesta idea al cap, baixo a l’aparcament de casa, pujo al cotxe i enfilo cap al mercat amb la llista escrita en un paper, on hi he apuntat allò imprescindible per omplir la nevera.
Plou. I plou d’aquella manera que et fa repensar qualsevol desplaçament a peu. Per això, l’estratègia sembla impecable: anar amb cotxe fins a la plaça, aparcar al pàrquing del Mercat Municipal, fer la compra amb calma i tornar a casa sense acabar xop. Un trajecte curt, pràctic i —en teoria— impermeable.
Però la vida té una certa inclinació a desmuntar plans senzills.
Resulta que, malgrat totes les precaucions, acabes mullant-te igualment. I no pas al carrer, ni corrent sota un paraigua insuficient, sinó al lloc més inesperat: dins mateix del pàrquing soterrat del Mercat Municipal.
Sí, dins.
A la primera planta del pàrquing, les goteres campen amb una llibertat sorprenent. El terra és ple de bassals, l’aigua cau del sostre amb una constància gairebé meteorològica i l’escena recorda més un refugi improvisat enmig d’un temporal que no pas un equipament públic. Surts del cotxe i el primer que trobes és un autèntic camp de bassals. I després, les gotes. Gotes generoses, d’aquelles que no avisen. En caiguda lliure.
Una d’aquestes gotes —d’una mida que mereixeria unitat de mesura pròpia— em va impactar directament a la cara. Resultat: mitja galta esquerra completament xopa abans fins i tot d’entrar per la porta del mercat.
Quan finalment arribes, expliques l’anècdota als paradistes. Ells riuen. Però no és una rialla de sorpresa; és una rialla resignada. Una d’aquelles que ja ho diu tot. “Buf, doncs no fa temps que està així”, comenta algú darrere el taulell. “I no ho arreglen.”
Aquesta és, potser, la part més inquietant de la història: la normalitat amb què s’accepta el problema. Les goteres no semblen cap novetat, ni cap incident puntual. Formen part del paisatge habitual del pàrquing, com si fossin un element estructural més de l’edifici.
És fàcil imaginar que, en algun despatx municipal, hi deu haver un informe. Potser també un pla d’obres, una previsió pressupostària o fins i tot una licitació en algun calaix. Tot això deu existir, segurament. Els papers acostumen a existir sempre.
El que no existeix, de moment, és un sostre que no degoti.
I així, un divendres qualsevol, descobreixes que pots planificar la compra, conduir fins al pàrquing i evitar la pluja del carrer… però acabar igualment mullat dins d’un equipament públic que, en teoria, hauria de protegir-te d’ella.
De vegades, la metàfora és massa evident per ignorar-la. Hi ha llocs on no plou. I n’hi ha d’altres on, encara que sigui sota terra, continua plovent.
Jordi Allepuz i Puigtió
fmwripollet.cat
