Títol original: THE ODYSSEY.
Dir.: Christopher Nolan. La Gran Bretanya – els EUA 2026. 180 minuts
Ja ha arribat a la cartellera una de les pel·lícules més esperades de l’any: l’adaptació que el director britànic Christopher Nolan (oscaritzat per Oppenheimer), ha fet del poema èpic d’Homer, on s’explica l’odissea de l’heroi Ulisses per retornar a la seva pàtria, Ítaca, que va abandonar vint anys enrere, deixant a la reina Penèlope al capdavant, com a cobejada pressa d’un bon grapat de pretendents que acull al seu palau, i també al fill Telèmac, que era molt petit quan el pare va marxar, primer a la guerra de Troia, i després d’acabada aquesta, va necessitar deu anys més per arribar a casa.
Sembla que el cuquet per aquest tema se li va despertar a Nolan quan va estar a punt de rodar Troya (Wolfgang Petersen, 2004) tot i que són pel·lícules ben diferents, ja que en aquest film el protagonista és un altre heroi de la guerra troiana, Aquil·les, mentre que Ulisses només és un personatge secundari, i gairebé tot el film transcorre a la ciutat de Troia, abans, durant i després de ser saquejada i destruïda.
Nolan, que també és el guionista del seu film, s’ha centrat en els 24 cants que constitueixen el poema d’Homer, escrit fa uns tres mil anys, i recull la majoria dels seus passatges principals. Així veurem la massacre perpetrada a Troia, amb l’engany del famós cavall de fusta amb què els grecs van aconseguir entrar fins a la llavors infranquejable ciutat. Veurem com en el seu retorn a casa, Ulisses va cegar al ciclop Polifem, fill del rei del mar, Posidó, i aquest, en càstig, va fer que les naus d’Ulisses i els seus homes naveguessin per mars diversos, patint un munt de vicissituds, en què Ulisses va anar perdent homes, fins a quedar tot sol, això sí, sota la protecció de la deessa Atena. En aquest recorregut van haver-hi encontres amb la bruixa Circe, la nimfa Calypso, el poble de gegants dels lestrígons, el remolí gegant de Caribdis, les sirenes que feien embogir els mariners qui escoltaven els seus cants; el monstre de l’Escil·la i la visita al país dels morts, l’Hades. Nolan ens apropa a tots aquests moments, de forma una mica desigual. Alguns, com el fragment del ciclop, tenen gran força visual, o els dels lestrígons, que a mi em van fer pensar en passatges de la sèrie Joc de Trons. Altres, com el de les sirenes, són un xic massa calmats, tot i que permet a Nolan jugar amb el so, ja que tots els mariners, excepte Ulisses mateix, porten les orelles tapades amb cera.
Nolan no s’oblida dels moments del palau d’Ítaca, on la reina Penèlope enganya als seus pretendents, teixint i desteixint cada dia el mateix teler, mentre que aquests, encapçalats pel pèrfid Antinoo, tractant de desfer-se del jove Telèmac i aconseguir que la reina esculli finalment un nou marit, i per tant un nou rei, ja que consideren que Ulisses, després de vint anys d’absència, és mort. El que no saben és que la part final del poema homèric recull l’arribada en solitari de l’autèntic rei, disfressat de mendicant, i com aquest aconsegueix venjar-se de tot el grup de brètols que envaeixen el seu palau.
Nolan articula la seva narrativa de forma no lineal, sinó amb salts temporals que fan que l’acció pugui anar endavant o enrere en el temps, cosa que provoca una certa confusió en alguns moments. Ha rodat en IMAX i 70 mm, tot i que jo només he pogut veure el film en 70 mm, un format gairebé a l’abast de cineastes molt exigents, i del qual hi ha molt poques sales al món (a Barcelona el tenim a l’exquisit Phenomena). Així i tot, jo vaig trobar una fotografia una mica fosca; m’esperava molta més lluminositat, especialment en les escenes diürnes i que transcorren en paisatges de somni (s’ha rodat a Islàndia, Escòcia, Sicília, Grècia i Marroc, i jo en ment, tenia aquella meravella de Lawrence de Arabia, de David Lean que també vam poder gaudir en 70 mm fa uns vint-i-cinc anys), però Nolan, segurament amb el tarannà pessimista que té la seva història, l’ha filmat de forma més fosca. La fotografia de Hoyte van Hoytema, en la seva cinquena col·laboració amb Nolan, també recull el realisme i la lletjor d’alguns moments (l’angoixa dels soldats amagats dins el cavall de fusta; els rostres dels morts a l’Hades; etc.). Algunes escenes de guerra i lluita, resoltes en muntatges fragmentats, també poden resultar confuses. I un detall que em va cridar l’atenció: el film constitueix la tercera col·laboració musical del compositor Ludwig Göransson, després de Tenet i Oppenheimer, per la qual va guanyar l’Oscar; però la seva partitura recorda moltíssim a la que Hans Zimmer va fer per un altre film de Nolan, Dunkerque (2017), amb una notable presència d’elements de percussió i sons electrònics.
L’Odissea es considera una de les narracions cabdals de la literatura universal, de gran influència en tota la literatura posterior. I com a tal, altres arts s’han acostat a ella. Així, el cinema ja va fer una molt primitiva adaptació en un curt que Georges Méliès va rodar el 1905. I els germans Coen, van dirigir Oh, Brother! (2000), traspassant l’acció a l’època de la Gran Depressió Americana. I també es pot considerar La mirada de Ulises, de Theo Angelopoulos (1995) on un cineasta anomenat Ulisses, interpretat per Harvey Keitel, viatja per la zona dels Balcans, en un viatge que té moltes referències al poema d’Homer i on acaba arribant a una destruïda Sarajevo, com a clara referència a la destrucció de Troia. Però potser les dues adaptacions cinematogràfiques amb què millor es pot comparar el film de Nolan, són, per una banda, Ulises, de Mario Camerini, rodada el 1954, amb Kirk Douglas i Silvana Mangano, com a protagonistes. Ell era, òbviament, Ulisses, i ella era tant la reina Penèlope, com la bruixa Circe, tot i que aquest episodi igual que el del ciclop, són molt diferents en les dues pel·lícules (si alguna persona està interessada a veure aquesta versió, actualment està disponible a Filmin). L’altra adaptació és molt més recent. És El regreso de Ulises (Uberto Pasolini, 2024), centrada en la darrera part de L’Odissea, amb l’arribada de l’heroi a Ítaca i la seva venjança. Aquí, l’heroi era Ralph Fiennes i la reina, Juliette Binoche.
Nolan s’ha rodejat d’un grup estel·lar de figures del cinema: Ulisses és Matt Damon; Penèlope és Anne Hathaway; el fill Telèmac, és Tom Holland; la deessa Atena és Zendaya (atenció, xafardeig: Holland i Zendaya es van enamorar i ara ja estant casats); la bruixa Circe és Samantha Morton; el pretendent pèrfid Antinoo, és Robert Pattinson; la nimfa Calypso, és Charlize Theron, entre molts altres. Menció a part mereix l’actriu Lupita Nyong’o, que interpreta a Helena de Troia, l’esposa del rei espartà Menelau i segrestada per Paris, i que va ser l’origen de la guerra de Troia. Tot i que surt molt pocs minuts, la seva presència ha provocat una enorme campanya en les xarxes socials, en contra del film, sense que ningú hagués vist la pel·lícula encara, només pel fet, que l’actriu és de raça negra i aquests activistes consideren que una figura de bellesa canònica com és considerat el personatge d’Helena ha de ser blanca. Un argument clarament racista, que m’ha agradaria saber qui ha potenciat. Els gamarussos que hi són al darrere potser no són conscients que en l’àmbit anglosaxó, tant de cinema i sobretot al teatre, aquest factor ja ha estat àmpliament superat, i hem vist personatges que se suposa que són blancs, com Hamlet o Macbeth, interpretats per actors de raça negra, per no parlar de la barreja ètnica que hi ha en una sèrie televisiva de gran èxit com és Els Bridgerton, que transcorre a l’Anglaterra victoriana de finals del segle XIX.
En qualsevol cas, cal reconèixer a Nolan la seva ambició i exigència per crear films que perdurin en la memòria de l’espectador, encara que no sempre li quedin rodons del tot. Aquesta Odissea és un film força estimable, però amb defectes tot i que convé reconèixer una gran virtut: el ritme i l’interès no decauen en les tres hores de metratge. És una gran superproducció de 250 milions de dòlars i amb clara vocació de gran èpic, emmirallant-se en les epopeies èpiques que ens ha llegat un cineasta com David Lean, per exemple, i amb transcendència contemporània, igual que passa amb els films del seu admirat Stanley Kubrick: el seu heroi és ambivalent, un heroi cansat, que quan rememora les seves gestes heroiques (i aquí hem d’entendre per “gestes” doncs la massacre d’una ciutat i la seva població) sospira perquè aquestes no es repeteixen en un futur i com espectadors som plenament conscients, com ho és Nolan mateix, de què aquesta mena de “gestes” no han parat de produir-se des de les èpoques més remotes fins a l’actualitat. Els éssers humans, honorem o no als déus; estiguin aquests al nostre costat o no; som clarament depredadors i violents; la condició humana, per mil factors diferents, ens porta cap a la nostra autodestrucció.
