Dir.: George Cukor. EUA, 1954
La història de l’ascensió a la fama i la posterior caiguda és molt habitual en el cinema i en el món de l’espectacle en general. Segurament podríem trobar exemples de figures que ho han patit en moltíssimes disciplines de la realitat.
I dins d’aquesta categoria, la història de HA NASCUT UNA ESTRELLA és de les més potents. En línies generals, trobem una gran figura masculina del món de l’espectacle, triomfadora però ja en hores baixes, que descobreix un diamant en brut en la figura d’una jove promesa (actriu o cantant) a la que acabarà ajudant, s’enamorarà, la veurà triomfar mentre que ell s’aboca cap a una decadència cada cop més profunda, que el portarà cap al suïcidi, entre altres coses, per no entorpir el triomf de la seva enamorada.
A Hollywood ja van fixar aquest esquema argumental a començament dels anys 30 del passat segle. Adela Rogers St. John va escriure un argument, inspirant-se en diverses figures del cinema mut, que després donaria pas a diversos films. El primer va ser What Price Hollywood (George Cukor, 1932), del qual sorgiria la primera versió de ‘Ha nascut una estrella’ (William A. Wellman, 1937, ambientat en el món del cinema, film no musical, amb la parella Fredric March i Janet Gaynor); després vindria ‘Ha nascut una estrella’ (George Cukor, 1954, film musical també ambientat en la indústria del cinema, que és el que m’interessa i del que m’ocuparé més endavant), i encara dues versions més, totes ambientades en el món de la música rock i els concerts: ‘Ha nascut una estrella’ (Frank Pierson, 1976, amb Barbra Streisand i Kris Kristofferson) i ‘Ha nascut una estrella’ (Bradley Cooper, 2018, amb ell mateix i Lady Gaga). Per mi, cap ha superat la meravella de la versió musical de Cukor de 1954.
A principis dels anys 50 del passat segle, Judy Garland era una actriu que es considerava gairebé liquidada pel cinema. Havia estat més de 20 anys sota contracte de la MGM, primer com estrella infantil i juvenil, i després com la principal estrella femenina de la factoria de musicals de la casa. Però havia patit tota mena d’abusos per part de la productora, que l’obligava a prendre pastilles de tota mena, cosa que va començar a afectar la seva salut i el seu treball, i per tant la MGM, la va acomiadar sense contemplacions el 1950 després del film Summer Stock. En aquesta època ja s’havia divorciat del director Vincente Minnelli i s’havia casat amb el productor Sidney Luft que va voler remuntar la carrera de la seva esposa i per fer-ho va escollir rodar un remake musical de ‘Ha nascut una estrella’, la versió de 1937, pel qual va comptar amb el suport de la productora Warner Bros i un pressupost molt generós, que va superar els 5 milions de dollars, un dels més elevats de l’època per una producció de Hollywood.
El rodatge va durar 10 mesos (amb alts i baixos de salut de l’actriu) però en acabar, va sortir un film esplèndid, sota la direcció de George Cukor, que durava 196 minuts. El mateix Cukor el va reduir a 180 minuts i posteriorment, i en la seva absència, el cap de la Warner, Jack L. Warner va fer més talls, deixant el film en 150 minuts, traient números i afegint un (Born in a Trunk, que sembla que ni Cukor va dirigir). Aquesta brutal reducció va deixar la història coixa en molts fragments, sobretot en aquells que incidien en la relació inicial de la parella protagonista. I al capdavall de tot plegat, el film, que estava destinat a ser un gran èxit, va acabar sent un fracàs comercial ben notable. Així i tot, va rebre 6 nominacions a l’Oscar (dues pels seus actors protagonistes, Judy Garland i James Mason – en el paper de l’actor en decadència, rol que va ser rebutjat per nombrosos actors abans). No va aconseguir cap estatueta, i sobretot, el fracàs de Garland (que va ser derrotada per Grace Kelly i la seva interpretació en L’angoixa de viure) va acabar d’enfonsar l’actriu, que faria ja molt pocs films fins a la seva prematura mort el 1969, amb 47 anys. Cal dir que aquest Oscar a la futura princesa de Mònaco, és considerat com el més gran robatori del cinema, i el mateix Groucho Marx, ho va qualificar així, en acabar la cerimònia de 1955 on es va perpetrar el fet.
Tornant al film de Cukor, el 1983 va ser objecte d’una restauració on es van incorporar alguns dels fragments tallats, i altres que havien desaparegut, es van completar amb fotografies del rodatge, deixant el film en els 176 minuts que té actualment. Cal dir, que gràcies a aquesta restauració el film manté coherència narrativa i malgrat el que encara manca, la qüestió és que des del primer moment ja es veu que estem davant d’una obra mestra total. Com amant del film, m’esgarrifo d’emoció de pensar, com seria la versió inicial de 196 minuts.
Rodat en Tecnhicolor i en format Cinemascop –un format que el cinema va inventar als anys 50 del passat segle per combatre la ja naixent influència de la televisió sobre el públic –, és un film que cal veure en pantalla gran, com serà projectat en la Filmoteca.
No hi ha res que grinyoli en tota la seva trama. La mirada sobre Hollywood i la política dels estudis, que volien controlar al 100% la vida de les seves estrelles, és crítica i despietada. El seu disseny de producció és fastuós. I cal tenir en compte que més que un musical a l’estil clàssic de Hollywood és un melodrama amb cançons, encara que algun número, com el ja esmentat Born in a Trunk, sí que segueix l’esquema dels musicals més tradicionals. Conté un grapat de cançons memorables amb música de Harold Arlen i lletres d’Ira Gershwin. Judy Garland està més que sublim en totes elles. Quan canta The Man That Got Away (cançó també nominada a l’Oscar), sota la mirada de Mason, ja t’adones que l’enamorament d’ell cap a ella, s’està produint. O quan ella fa el número Lose That Long Face (que veiem dues vegades, i entremig, una brutal i emotiva escena en què ella es trenca davant el productor, explicant com no pot parar la decadència i caiguda en l’alcoholisme del seu marit) és un fragment que posa els pèls de punta, a banda de fer caure les llàgrimes i pel qual, només per aquest moment, l’actriu ja hauria d’haver guanyat l’Oscar.
El film mai es va estrenar comercialment al nostre país. La primera vegada que es va exhibir va ser per TVE, en el canal UHF, l’actual ‘La 2’, un diumenge a la nit, en la versió de 150 minuts, en blanc i negre i en format quadrat, sense respectar el Cinemascop. Això va ser durant la dècada dels 70 del passat segle. Ho recordo força bé, perquè va ser llavors quan vaig descobrir el film per primera vegada. Per sort, gràcies a la restauració de 1983, el film va ser recuperat i de fet, estrenat en institucions com la Filmoteca, on s’ha projectat diverses vegades o cinemes com el Phenomena. I està també disponible en edicions de Blu-ray i dvd, i segurament en alguna plataforma. Però s’ha de gaudir en pantalla gran.
‘HA NASCUT UNA ESTRELLA’, és un film fonamental de la història del cinema i que, malgrat totes les seves peripècies de producció, manté la seva grandesa, majestuositat i emoció. Sobretot per l’esfereïdora interpretació de Judy Garland, molt ben acompanyada del britànic James Mason i un grup de secundaris, tots en estat de gràcia i també mercè l’afinada i delicada direcció de Cukor.
HA NASCUT UNA ESTRELLA’, es podrà admirar de nou en el seu format original a la Filmoteca de Catalunya el diumenge 24 d’agost, a les 20.30 hores i el diumenge 31 d’agost a les 18 hores. Les dues vegades en versió original subtitulada en català i amb la durada de 176 minuts. Una cita ineludible. (Filmoteca de Catalunya, plaça de Salvador Seguí, s/n).
Joana Raja
Critica Cinematogràfica
fmwripollet.cat
