Al cor vibrant de Harlem, un 8 d’abril de 1922, va néixer Carmen Mercedes McRae, filla de dos immigrants jamaicans que havien portat amb ells no només els seus somnis, sinó també la música que bategava als carrers de la seva illa natal. Harlem era aleshores un bullidor cultural, un escenari on el jazz naixia a cada cantonada i on les nits s’encenien amb veus que semblaven eternes.
La Carmen va créixer amb el piano com a confident. Els seus dits van aprendre a recórrer les tecles gairebé abans que a escriure, i ben aviat va descobrir que en aquell instrument podia amagar i revelar emocions alhora. Tenia només disset anys quan va conèixer Billie Holiday, la dona que marcaria el seu destí. Holiday, amb la seva veu plena de cicatrius, li va ensenyar que una cançó no es canta: es viu, es pateix i s’explica.
Els anys quaranta van ser per a ella un baptisme entre fum de club i llums de neó. Va treballar com a pianista en bars de Nova York, aprenent a sentir el batec de cada cançó i a col·locar la seva veu just allà on les paraules es tornaven veritat. Va passar per les orquestres de Benny Carter, Count Basie i Mercer Ellington, sempre amb l’elegància discretade qui sap que el seu moment encara no ha arribat.
Aquest moment va arribar el 1954, quan va signar amb Decca Records i va gravar el seu primer disc. Des d’aleshores, la seva veu —càlida, precisa, sempre atenta a la història— va conquerir públics d’arreu del món. No buscava impressionar amb virtuosisme; preferia donar vida a cada paraula. Si Billie Holiday havia estat una confessió i Ella Fitzgerald una celebració, Carmen McRae era una conversa íntima a cau d’orella.
Durant les dècades següents, va compartir escenari amb Louis Armstrong, Dizzy Gillespie, Dave Brubeck. Va cantar balades que acariciaven i bossa nova que flotava com fum a la matinada. Les seves interpretacions de Cole Porter o Thelonious Monk demostraven que una cançó, a les seves mans, podia transformar-se en un petit univers emocional.
Als anys vuitanta i noranta, malgrat els estralls del temps, la seva veu continuava intacta, potser més profunda i conscient de la vida viscuda. Va seguir gravant i viatjant, portant el seu art a escenaris de tot el món, sempre fidel a la seva manera de narrar cançons com si fossin confessions privades.
Carmen McRae va morir el 10 de novembre de 1994 a Beverly Hills, als 72 anys. Va deixar més de seixanta discos i una lliçó eterna per al jazz: que la tècnica pot impressionar, però només la veritat emociona. I la Carmen sempre va cantar la veritat, fins i tot quan feia mal.
fmwripollet.cat
