La curiositat infinita no és un tret de caràcter simpàtic: és una condició professional
Hi ha una frase que hauria de penjar a la paret de qualsevol redacció: els cínics no serveixen per a aquest ofici. El periodista polonès Ryszard Kapuściński, ho deia amb la contundència de qui ha trepitjat guerres, fams i revolucions, i sabia que la informació no es treballa des de la distància còmoda d’un despatx, sinó des de la taula compartida amb la gent de qui s’explica la vida.
Vivim, però, temps de cinisme institucionalitzat. La immediatesa ha substituït la comprensió i l’anàlisi. Es publica abans de verificar, es reacciona abans de comprendre, i el patiment aliè es converteix massa sovint en un titular més, consumit i oblidat en minuts. Kapuściński ja ho va advertir: quan periodisme esdevé pura mercaderia, en surt perdent la veritat i, amb ella, la funció mateixa dels que es dediquen a informar.
Perquè les notícies no són un altaveu d’espectacles. És una eina d’entesa humana. Exigeix empatia, no com a sentimentalisme, sinó com a mètode de treball, i exigeix també humilitat: reconèixer que el reporter mai treballa sol, que depèn de guies, de fonts, de testimonis que li obren la porta de la seva confiança. Sense respecte mutu, no hi ha informació valuosa possible.
En un moment en què les notícies locals corren el risc de convertir-se en peces de consum ràpid, val la pena recuperar aquest manifest moral. Explicar la comunitat, els seus incidents, les seves festes, els seus reptes, no és omplir espai: és comprometre’s a mirar de front la realitat de qui hi viu, sense la distància del cínic.
Encetem temporada!
